Una de les novetats ideològiques i discursives del 15-M i de Podemos va ser la impugnació de la Transició. La Transició s’havia presentat sempre i per part de gairebé tothom –protagonistes oficials, mitjans de comunicació majoritaris, representants de tots els partits amb influència, altaveus propagandístics de l’estat– com un exercici polític modèlic, un exemple de generositat i concòrdia, una lliçó històrica inoblidable.
Els indignats del 15M, i sobretot els líders ideològics que hi havia al darrere, trencaren aquesta unanimitat i no tan sols posaren en dubte les suposades virtuts de la Transició, sinó que fins i tot varen fer-li una esmena a la totalitat. Era lògic: pretenien regenerar el present d’Espanya i, per fer-ho, calia començar denunciant les degeneracions cíniques de la història en què aquest present estava fundat. Dient coses que fins aleshores només havien gosat dir en veu alta els independentistes i nacionalistes d’esquerra dels Països Catalans, del País Basc i de Galícia, a més d’uns pocs historiadors i periodistes valents i d’alguns moviments antisistema, el 15M i Podemos no només negaven que la Transició hagués estat modèlica, pacífica i democratitzadora, sinó que afirmaven que havia estat una trampa cínica espantosa, la qual havia permès la confortable perpetuació de moltes dinàmiques, molts poders i molts capgrossos del franquisme.
En aquella esmena a la totalitat, és clar, hi havia un component generacional: la supèrbia i l’adamisme del jove que retreu al vell no haver estat prou valent per plantar cara al monstre i li frega pels morros haver-se deixat prendre el pèl, i li diu que, si ell s’hagués trobat en aquella situació, hauria fet les coses d’una altra manera: més heroica, astuta i ètica. Millor.
La impossibilitat de canviar efectivament les coses i l’espanyolisme constitutiu que tard o d’hora sempre acaba imposant-se en tots els partits d’obediència castellana varen fer que Podemos i els representants del 15M anassin modulant el to i les idees en relació amb la Transició. Tot això es va veure molt bé quan Jordi Évole, el periodista que en teoria era l’equivalent periodístic de l’afany regenerador polític de Podemos, va dedicar un dels seus Salvados al cop d’estat de Tejero del 81. D’un presumpte periodista valent, rigorós i compromès amb la veritat, se n’esperava un programa que posés llum a aquell episodi terbolíssim, però Évole es va limitar a fer un fals documental, irònic i tirant a festiu, que l’únic que aconseguia era fer-ho tot més confús i impenetrable.
Significativament, molts espanyols d’esquerres que fa només una dècada retreien als que havien viscut la Transició que s’haguessin empassat —per covardia, per ingenuïtat o per inèpcia— tants gripaus ara han celebrat els recents resultats electorals amb eufòria. Les eleccions les ha guanyades el PP, un partit fundat per exministres de Franco amb un component estructural claríssim d’extrema dreta, i el PSOE de Pedro Sánchez, que pot formar govern, no ha fet més que legitimar i naturalitzar les estructures franquistes de l’Estat durant tota la legislatura, però és igual: els progres hereus del 15M estan eufòrics perquè Vox ha caigut i han aturat el feixisme.
Els gripaus que s’empassaren els progressistes espanyols a la Transició, en una situació molt més difícil i perillosa que l’actual, no són res en comparació amb els que s’empassen els progressistes espanyols ara. I el pitjor de tot és que volen que nosaltres també ens els empassem, i que a més diguem que són una delicatessen gastronòmica.
