El mes de juny, quan ja corria la por cerval que la ultradreta s’instal·lés amb totes les lletres al govern d’Espanya, una colla vam compartir taula amb dos escriptors bascos. Encara havien d’arribar les primeres patacades i censures de PP i Vox només d’entrar en els governs valencià i balear, un escampall de bava de gos rabiós. Però a taula ja es compartia el malestar per la reculada al passat. Per això, en un cert moment, ens van preguntar per la situació política a Catalunya. Que els hi expliquéssim. Que vol dir traduir. I l’esbufec va ser unànime. Costa parlar del desencant, del no hi havia res. A algú amb ganes de crear imatges efectistes se li acut de fer un símil amb un western. És com si des del 2017 l’espectre polític independentista s’hagués esforçat a dibuixar un ermot amb les males herbes giravoltant. I a veure qui les infla més.
Tumbleweeds, en diuen, d’aquestes males herbes. I fins i tot hi ha una pel·lícula que se’n diu. Però quina és la pel·lícula aquí? Els comensals bascos valoren la força del moviment ciutadà. Els comensals catalans intenten desgranar d’una manera entenedora les guerres intestines i les fugides endavant dels partits independentistes, el buidatge del significat de les fites marcades en el procés, la fi mateixa de la paraula procés, la fi de les fites perquè en realitat eren un miratge... Algú diu que li costa parlar d’enredada. Però l’efecte acaba sent d’enredada. Algú altre diu que la suposada unitat independentista va ser, des de l’inici, un miratge. L’efecte és que per interessos van jugar amb la il·lusió de la gent, però és el que em mereix més respecte, aquesta empenta, apunta el basc.
Les tumbleweeds s’han instal·lat perillosament en l’escena política i més enllà: en les decisions que es prenen perquè el debat canviï de focus. I el perill d’aquestes tumbleweeds acaba sent autoprovincianitzar-se, fer el marc menut o abraçar com a úniques actituds les merament resistencialistes, de protesta atrinxerada. Pot passar que en la queixa es visqui millor. I una part important de la política espanyola viu millor contra els “Txapotes”, la llengua catalana, el catalanisme —no cal dir ja l’independentisme... Ha sortit gaire l’emergència climàtica en aquesta campanya si no és perquè alguns la negaven?
Els resultats d’aquestes eleccions reparteixen llengots, en un moment de vot desganat: la dreta i l’extrema dreta que se les mamaven molt dolces no sumen majoria absoluta; si algú vol governar, necessita els nacionalistes i independentistes bascos i catalans; la Catalunya tan atacada per haver perdut l’oremus amb el procés és qui ha facilitat una suma prou important de vots al PSOE i a Sumar per plantejar-se governar (una altra cosa és que acabin fent-ho); la pèrdua de vots independentistes —sostinguda en les últimes eleccions i així continuarà per temps, i més sense renovació de lideratges i de discurs versemblant— s’ha repartit entre vot útil contra l’amenaça ultra i un càstig als partits. O el que és el mateix, per què us hauria de votar si heu canviat les raons de debat? O bé, faig un vot més pragmàtic —pensar en un mal menor—del que ho és la vostra actitud. D’aquí el famós vot dual que les enquestes i els tertulians no ensumen. I d’aquí vam passar a parlar de la història de Joseba Sarrionandia i que Julen Guerrero és de Portugalete.
