Des de quan ens fascinen els paisatges? Leon Battista Alberti, l’inventor de la perspectiva matemàtica, ja assenyala, al segle XV, el plaer de “veure pintats llocs amens, ports, escenes de pesca i cacera, flors i vegetació”. Amb tot, la noció de paisatge com a gènere pictòric, com a temàtica autònoma sense altre complement, no s’estableix fins al segle XVI. Fins aleshores, el paisatge era un fons, una escenografia. A partir del XVI, amb els pintors de l’Escola d’Anvers, i sobretot a l’Holanda del XVII, amb Van Goyen, Ruisdael i Hobbema, el paisatge esdevé principal protagonista de molta i exquisida pintura. Després vindrà la revolució romàntica de Turner, Constable, l’Escola de Barbizon, amb Millet i Corot, o el darrer luminisme americà de l’Escola del riu Tucson. I l’impressionisme, és clar, i Van Gogh, i Cézanne...
Continuem pintant, i fotografiant, la natura, una natura quasi sempre domesticada, adaptada a les nostres necessitats, una natura que ens fascina en les seues variacions i matisos, i, en canvi, continuem degradant-la, mutilant-la, ofegant-la amb una inconsciència somnàmbula, amb una pedanteria ridícula i devastadora. On hi havia una frondosa pineda, la talem, construïm una lletgíssima urbanització, hi plantem quatre palmeres i li posem, de nom, La Pineda. On hi havia un sistema dunar, fem un passeig marítim de formigó que, a cada DANA o temporal una mica fort, hem de reconstruir. L’arena, desapareguda, l’hem de carregar i portar d’unes altres platges. Només ens plantegem la conservació i optimització de la natura en situacions crítiques, quan ens esclaten a la cara. El nivell de la mar apuja i erosiona les costes, la terra s’escalfa, els recursos energètics s’exhaureixen, mai havia plogut tan poc ni havia fet tanta calor, els incendis forestals es multipliquen. “Tant és”, semblen dir els qui manen al món, “alguna cosa se’ns ocorrerà per aturar-ho”. Però el temps corre i la solució que capgire la tendència no arriba. Avancem miops, obtusos, cap a un penya-segat.
Encara podem obrir finestres i trobar-nos al davant una mar oberta, una vall esponerosa, una planura d’arrossars... Qui sap per quant de temps. Qui sap si als nostres besnets els en quedarà alguna cosa. Si no és així, si dilapidem el seu llegat, sempre hi haurà el testimoni de la nostra mesquinesa als paisatges, magníficament pintats, i fotografiats, pels artistes. La natura haurà passat a ser una bella nostàlgia.
