És fascinant, la imaginació. Si l’ésser humà té un impuls reproductor que li fa repetir, i conservar, el que existeix, també té, i això el fa únic, un impuls creador que li fa concebre coses noves. Quasi tot el que ens envolta ha estat creat, o manipulat —transformat—, per nosaltres, fins i tot el camp, els rius, alguns animals, les fruites, les flors, les muntanyes.
Per què imaginem? Perquè som uns insatisfets, uns inadaptats que volem anar sempre més enllà d’on som i del que tenim. L’inconformisme és la font de la creativitat, la imaginació és la veu dels agosarats. La manca de resignació davant la pluja ens feu idear el paraigua, un d’aquells invents que, de tan reeixits, a penes ha perfeccionat el temps. Com la roda, com l’alfabet, com la pinça d’estendre, com la cafetera italiana, com la bicicleta. Com el llibre.
Hi ha la idea recurrent, àmpliament difosa, que els xiquets tenen més imaginació que els adults. Fals. El que tenen és més fantasia, menys control racional sobre el que fabrica la seua ment. Per a imaginar, abans cal conèixer, saber. La imaginació parteix sempre de la realitat, no es crea del no-res. La invenció del centaure requereix l’existència prèvia del cavall i de l’home. Com més rica és la nostra experiència, com més coneixem, més matèria primera disposa la intel·ligència per a fer combinacions. Inventar és això: combinar coses existents per a fer-ne d’inèdites. Per això és tan important acumular experiències, siguen físiques —viatjar arreu del món, tractar gent diversa, suportar l’inesperat...— o mentals —llegir, escoltar música, aprendre idiomes, veure cinema, conversar... I per això determina tant la cultura en què un naix i es forma.
Tot creador és fruit d’una època i d’un ambient, cada innovació parteix de creacions prèvies, de la tradició. La capacitat i l’ànsia d’inventar depenen de la complexitat i la riquesa de l’entorn. Leonardo da Vinci no hauria sigut Leonardo si no fora producte d’una societat conflictiva, sí, però d’un altíssim nivell artístic i amb poderosos i cultes mecenes, com era la Florència del Renaixement. Shakespeare no hauria sigut possible sense l’exquisit nivell del teatre elisabetià, una escala ben alta on ell feu el cim. Mozart no hauria pogut ser l’irrepetible i fascinant Mozart si, en comptes de nàixer i formar-se a l’Àustria del segle XVIII, on hi havia una tradició musical esplèndida, haguera nascut, per exemple, a un país d’Àfrica.
No vivim bons temps, crec, per a la imaginació. Fa l’efecte que les arts, la literatura, la música, el cinema, fins i tot l’economia, la política i la sociologia, van al ralentí, a ran de terra, víctimes d’una mirada miop o exhausta. Potser som en un final de cicle, reiteratiu, poc excitant. Mala sort? No necessàriament. Darrere d’un final ve, sempre, un nou principi. I no hi ha res més engrescador que els principis.
