Si em deixo de romanços –i em sincero amb els lectors–, he d’admetre que, com a mal ciutadà espanyol que soc, l’única incògnita que em suscita interès de diumenge vinent és si en Pere Camps –i Campos– assolirà l’anhelat escó al Senat, tenint en compte l’evident dificultat de la proesa en qüestió. Car, que el “tiet Pere” acabés assegut en una cambra més inútil que un camp de blat en un aplec de celíacs, cal reconèixer que podria tenir més morbo que una sessió de tuppersex amb la família mallorquina d’espies fatxirulos mentre la mare et canta el Boig per tu. Tot i que tots dos sabem que en segons quines matèries, com el folklorisme de gènere o el sindicalisme démodé, no ens acabem de posar del tot d’acord, no tinc cap dubte que la seva activitat parlamentària esdevindria un veritable revulsiu a dreta i… esquerra. A més d’un li pot semblar un reducte més del sistema, però seria un error d’obviar que l’any 2000 Camps va disputar a Joan Saura el control de l’antiga ICV i, amb poc més d’un mes de campanya, va obtenir el 30% dels vots del partit, una veritable victòria si tenim en compte que es tractava d’una força política que, encara ara –com constatem cada dia–, té l’estranya manera d’entendre la radicalitat democràtica votant sempre a la búlgara.
Aquests dies, mentre passejava per Barcelona i me’l trobava penjat en cartells de paper enganxats com els d’antes amb cola damunt de cartrons lligats en fanals, no podia evitar d’imaginar-me’l entrant a les Corts del país veí amb un Kalàixnikov que, emulant el poema visual d’en Joan Brossa, en el moll de l’os hi dugés la paraula cultura. No em va costar pas gaire tampoc d’ubicar-lo a la comissió de torn, tot proposant compareixences de la flor i nata revolucionària de casa nostra. No cal ni dir que, personalment, pagaria diners per assistir d’espectador a una sessió en què, per exemple, un Pere Camps senador fes preguntes al trio format per Quimi Portet, Joan Miquel Oliver i Albert Pla, mentre el de Sabadell reparteix petes i pastilles a les senadores del PPSOE. O, encara millor, un teva-meva Pere Camps i Pi de la Serra, que estic segur que el Quico clouria amb el seu clàssic –i darrerament furtat pel senyor Trias– “Apa, adéu, que us bombin”. La cara desencaixada de la resta del personal –funcionaris inclosos–, seria més reparadora que una setmana de balneari pagat amb les arques de l’Estat.
Mentre baixava per la Rambla, també me’l vaig afigurar sempre amb almenys un llibre dins aquella motxilla que arrossega per terra, mar i tuiter –si surts escollit, te’n regalaré una de nova, i de l’Alguer!–. Amb aquella cara de murri que gasta sovint, i amb l’artefacte a la mà a punt per regalar a qualsevol senador de Vox, arribant a Drassanes l’escena esdevenia clarivident dins el meu cap: “Ha llegado a mis marxistas orejas que su señoría tiene algún tipo de problema. Tenga este remedio, que aunque por desgracia seguramente no haya visto muchos antes, se llama libro y le aseguro que funciona.”.
Em direu que sembla que descrigui un personatge. I així és. En Pere és tot un personatge, metafòric i literal. Protagonista de relats del Vázquez Montalbán, motiu d’inspiració de cançons i cantautors com Luís Eduardo Aute, Joaquín Sabina o Joan Isaac, membre actiu i partidari de la via gastronòmica per sortir dels atzucacs, anticlerical empedreït fins a la medul·la d’aforismes estel·lars com Capellà, ni per anar-hi… Però més enllà de l’acudit, si som seriosos, cal admetre que, avui, ell és probablement l’únic argument per acostar-me a un col·legi electoral aquest diumenge. Que Sumar pugui tenir una veu institucional veritablement independentista, em sembla més necessari que mai en un moment en què hem oblidat fins i tot la capital de la Cerdanya. Fa més de quaranta anys, quan Camps militava en les joventuts del PSUC, en una reunió del partit un important dirigent espanyol va qüestionar el fet nacional català i la implicació del PSUC en l’afer. La resposta del fundador del Barnasants va ser magistral: “Camarada, jo no vaig néixer comunista i em vaig fer català; jo vaig néixer català, i em vaig fer comunista”. Probablement, aquesta era la gran diferència entre el Camps d’aleshores i l’aparell del partit. Probablement, aquesta és la gran diferència entre el Camps d’avui i l’aparell de Sumar. Per això, tenir-lo de senador seria la bomba. Una bomba al Senat. I una bomba al Comitè Central.
