L'any 1955, en un carrer de París Luis Buñuel es troba André Breton, líder i ideòleg del surrealisme, amb qui sempre s’havia dut bé. Prenen un Dry Martini junts i Buñuel li pregunta per què han expulsat del grup Max Ernst, que havia acabat de guanyar el premi de la Biennal de Venècia. “Què vol que li diga, amic”, respon Breton. “Ens vam separar de Dalí perquè es convertí en un miserable comerciant. Ara ha passat el mateix amb Max”. Afligit, Breton afig: “És trist haver de reconèixer-ho, Luis, però l’escàndol ja no existeix”.
Home calm i elegant, malgrat esporàdics accessos de còlera, com un dia que va eixir corrents de casa per a bolcar a puntades de peu el carret d’un venedor de bíblies ambulant, Breton certifica, dient que l’escàndol ja no existeix, que el moviment surrealista ha triomfat en l’accessori —alguns membres són escriptors i pintors destacats— i que ha fracassat en l’essencial —transformar el món i canviar la vida, que és el que pretenien.
Tot i que només va romandre tres anys dins del grup, a Buñuel li quedà sempre l’atracció per l’irracional, per l’obscuritat i pels impulsos que venen del jo més profund. No li agradaven, en canvi, la psicologia ni la psicoanàlisi. “Psiquiatres i analistes han escrit sobre els meus films”, diu. “Els ho agraïsc, però no llig les seues obres. No m’interessen”. I aposta per una imaginació lliure: “Horror a comprendre. Goig de rebre l’inesperat”, diu, a manera de consigna. La pedanteria i l’argot el treien de polleguera. “A voltes m’he pixat de riure llegint articles de Cahiers du cinéma”, diu. Un dia li presentaren un professor jove d’una escola de cinematografia, mudat, tímid, devot seu; intentant ser amable, li preguntà què ensenyava. Quan el jove contestà “La semiologia de la imatge clònica”, va tindre l’impuls d’assassinar-lo.
Crec que no hi ha cap cineasta que, amb tan pocs recursos, haja fet una obra tan interessant. I escandalosa: patí censura pels estaments oficials, per una part del públic o per qui pagava la pel·lícula, des del principi —Un chien andalou (1929)— fins al final —Cet obscur objet du désir (1977). I és que Buñuel era un brollador d’ocurrències insòlites. Mentre escrivia el guió de Los olvidados volia introduir imatges inexplicables, ràpides, que haurien fet dir a l’espectador: “Ho he vist bé?”. Per exemple: “Quan els xicons van darrere del cec al descampat, passen per davant d’un gran edifici en construcció, i jo volia instal·lar una orquestra de cent músics tocant des de les bastides, sense que se’ls sentira”. En una altra pel·lícula fa que dues actrius diferents interpreten, alternant-se, el mateix personatge, davant el desconcert de l’espectador. En una altra, una família es passa tot el temps buscant la filla, una criatura que veiem, sempre, al seu costat, acompanyant-los...
Va viure a Calanda, Saragossa, Madrid, París, Nova York, Hollywood i Mèxic. “Un viu dins de si mateix”, va dir; “els viatges no existeixen”.
