Quan va començar el no-debat, el gat arraulit sota la televisió es va aixecar del jaç i va girar cua. Acostumat a les terrines de qualitat, se n’adonava que darrerament hi havia molta marca blanca i pinso de tres colors al seu bol. Fins que no tornessin els antics sabors i gormanderies, que ningú li parlés de bones xifres econòmiques. Però potser aquests minuts inicials que Pedro Sánchez va compartir amb el candidat, milions d’espectadors i els no-moderadors que semblaven estaquirots de gamma alta, van ser el únics tranquils. De sobte, parodiant Shakespeare, vàrem adonar-nos que el cara a cara seria un conte explicat per idiotes, ple de soroll i fúria, i amb un significat ben pobre.
Feijóo va saltar al ring practicant la lluita lliure menys reglada. Sánchez, en canvi, va ser un contrincant amb poca cintura, fons escarransit i resistència escassa. Segons escriu l’excel·lent periodista Rosa María Artal, Feijóo “va guanyar la baralla en el fang que ell mateix anava estenent”. El més destacat que vàrem aprendre –seguint Twitter–, és que el candidat va utilitzar una tècnica de llançament frenètic d'arguments enganyosos, mitges veritats i tergiversacions anomenat “Gish Gallop”, nom que es va encunyar, per cert, en memòria del creacionista Duane Gish, que solia utilizar aquest joc d’astúcies contra els defensors de la teoria de l’evolució.
Entrant en detalls, sembla ser que és més fàcil utilitzar la metralleta de mentides en un cara a cara amb moderadors distrets que no en un format millor estructurat, amb més participants. S’entén, doncs, que Feijóo faci campana en tots els altres debats programats. No el veig com un Rambo de la politiqueria, guarnit amb tantes “metralletes” Gish Gallop, que de tant disparar falsedats a tort i a dret acaba per no sentir-se les cames.
Ampliant coneixements he après que a la mateixa galàxia d’estultícia existeix també la Defensa Chewbacca –una estratègia legal que encadena afirmacions sense sentit i que a la sèrie South Park arriba a fer esclatar, en un judici, el cap d’un membre del jurat–, i la cínica pràctica del filibusterisme que tant es va practicar al Parlament de Catalunya a les acaballes de la XI Legislatura. Aquesta cançó enfadosa, desentonada per tot un grup de parlamentaris en conxorxa, pot fer gairebé etern el debat d’una proposta legislativa.
En el no-debat hi va haver de tot: des de cops baixos a insults que volien lluir d’enginy i eren productes de saldo dels cunyats més ineptes, fins enyorances clares al bipartidisme de trista memòria, mentre Feijóo semblava proposar, segons anessin les coses, una Grosse Koalition monclovita. I sobre el paper de Catalunya, millor estalviar-nos el disgust. Segurament per això els gats que deixen el jaç quan comencen espectacles de soroll i fúria tenen sempre set vides.
Nota final: A la “banalització” del feixisme de la que tant s’exclamen les esquerres bonistes i l’ultradreta recalcitrant, s’hi va sumar fa poc el gran ninotaire Miquel Ferreres amb un acudit on s’hi veia Mussolini, Franco i Hitler brindant. Mussolini ho feia perquè havia arribat el poder Giorgia Meloni. Franco s’hi unia perquè els seus, amb diferents maquillatges, hi han estat sempre. I Hitler rematava alçant la copa: “per un feixisme sense disfresses”.
