Hem obert, de nou, la casa de la mar, i ens ha rebut, com cada juny, l’olor de pols, d’humit i de temps estancat. Inici real de l’estiu, moment en què imagines mil projectes que no compliràs. Després de dies de fatigosa neteja, compres i reparacions, podrem esquivar la calor i reposar sentint el murmuri balsàmic, permanent, mai igual, de les onades. El primer que trobem en obrir és la taula. Una taula verda, de fusta, antiga. Els pares van comprar aquesta casa, bastida fa quasi un segle, quan jo tenia deu anys. No hi havia passeig marítim, ni carrer asfaltat, s’hi arribava per una senda de terra que, quan plovia, esdevenia una bassa. La façana, blanca, donava directament a l’arena d’una platja enorme, tres vegades més gran que ara. Quan ocupàrem la casa, la taula ja hi era, i ja devia tindre uns quants lustres. Férem reformes, renovàrem el mobiliari. Tot, llevat d’aquella taula verda que havia presidit el saló menjador i que es mantenia sòlida. Els meus germans la convertiren en taula de ping-pong, tot i que es quedava curta i les pilotes anaven més a fora que a dins. El ping-pong feu fortuna en la família, hi jugàvem tots. Tant, que un dia compràrem una taula reglamentària i l’antiga anà a parar al celobert, on s’omplí d’objectes de pas.
De jove, la vaig utilitzar per a fer dibuixos i pintar aquarel·les. Més tard, complits els trenta, hi vaig escriure a mà, amb llapis, els primers contes. La meua òpera prima, Espiral, fou concebuda allí. Com que no sabia escriure a màquina, vaig pagar a una mecanògrafa perquè m’ho passara a net. Recorde la vergonya que em feia, que una desconeguda llegira els manuscrits. Potser també me’n faria ara si no escrivira amb ordinador, amb dos dits, més lent que quan ho feia a mà.
Oratges i dècades han deteriorat la superfície de la taula. Se li han soltat capes de fusta, cada volta és més basta, amb clevills i bonys. De tant en tant la pinte amb l’esmalt verd fosc amb què passe una mà a la taula de ping-pong reglamentària, també vella, on ningú ja no juga. Vam deixar de fer-ho els germans; cada un, amb la seua família, estiueja en un lloc distint. Després van deixar de jugar els meus fills; adolescents, tenen unes altres aficions.
He escrit uns quants llibres, després d’aquell recull de contes. Tots han passat, durant fases del procés —em duren quatre o cinc anys— per aquella taula. Distintes històries, diferents conflictes i personatges, la mateixa taula.
Quan acaba l’estiu, quan t’adones que no has assolit cap dels objectius amb què l’encetares, buides i tanques la casa. Dins hi queda la taula, la taula verda, antiga. Muda, resignada, estoica, hiberna en silenci, un silenci que no ho és, que varia segons l’estat d’ànim de la mar, immensa, a tan poques passes.
Ningú no pensa, mai, en ella. Ni tan sols jo, que tantes hores m’hi he recolzat, n’havia pensat detingudament abans. Hui ho he fet. Vet ací el meu homenatge.
