L'independentisme hardcore ha ideat una nova astúcia: cridar a l’abstenció. És l’última ocurrència d’una deriva antipartits que, paradoxalment, acabarà derivant en un altre partit, que és, de totes passades, el principal objectiu.
Som davant l’anomenat quart espai amb el qual, entre altres, han festejat des de la Casa de la República. Encara que, ara, Clara Ponsatí —eurodiputada gràcies a Puigdemont i sense l’amenaça de presó gràcies a Junqueras—, li digui que el seu litigi judicial ni acosta ni allunya la independència. És una batalla que s’ha volgut disfressar d’èpica com si d’aquesta depengués la sobirania de Catalunya. I només ha estat, al meu entendre, una enorme irresponsabilitat.
Quan el president del Consell per la República va promoure la sortida de Junts del Govern de la Generalitat ja va advertir —en privat, a la seva gent més propera— que, si no guanyava la seva opció, deixaria Junts. Si no guanyaven els partidaris de trencar el Govern, trencarien la baralla. Més que cap estratègia, sembla que el que els guia és la seva vanitat i l’aversió obsessiva contra l’altra part del moviment independentista. I això no és el que necessita el moviment d’emancipació nacional. Més aviat, sembla voler dinamitar tots els ponts, quan del que es tracta és de sumar, de ser més.
Que ara sectors que han alimentat els de la Casa de la República promoguin l’abstenció a les eleccions espanyoles és només la conseqüència d’una deriva antipolítica, de la qual són ells els principals instigadors. És la fugida endavant d’un espai que sembla només voler competir contra la resta de partits independentistes. Sembla que només volen foragitar-los i substituir-los. I és que s’ha convertit en un espai amb una notable presència a les xarxes. Fer de l’insult, la crispació, la desqualificació i la intimidació els seus arguments més visibles. Un espai que va finançar, en el seu moment, l’Assemblea Nacional Catalana (ANC) a les eleccions a l’Ajuntament de Barcelona i que ara es prepara per tornar-hi, amb Ponsatí com a icona. I no és això. Caure en aquesta lluita caïnita només fa que l’independentisme s’allunyi del seu objectiu.
I de l’ANC, què n’hem de dir? Un dia en parlaré amb més profunditat, però la veritat és que a tots aquells que n’hem format part alguna vegada, sigui des dels carrers o al Secretariat Nacional, sentim tristesa. Tristesa i desencís a parts iguals. Comprovar la deriva que ha agafat una entitat que ha passat de desbordar les places i carrers, la que va ser el pal de paller del moviment social de l’independentisme, convertida, ara, en una paròdia descomunal, víctima de les ocurrències de la seva direcció. No només és una enorme irresponsabilitat, sinó també una indecència. El fracàs d’una direcció que no n’ha encertat ni una. En pocs mesos la militància els ha tombat les seves principals ocurrències: bastir una llista cívica per presentar-se a les eleccions vinents al Parlament de Catalunya o promoure l’abstenció a les eleccions espanyoles. Si en el si d’aquesta entitat queda una mica de decència, que en queda, caldria promoure i forçar el relleu immediat dels dirigents actuals. Per haver generat una deriva que sembla impossible de reconduir, per irresponsables i pel bé del conjunt de l’independentisme. Ja n’hi ha prou.
