Tots tenim clar quines són les bèsties negres de l’extrema dreta espanyolista —la qual, amb Vox, per primer cop en la història recent d’Espanya ha assolit importants quotes de poder institucional, però que, des de fa dècades, té presència i influència en la realitat política i socioeconòmica de l’Estat, ja sigui des del PP o els estaments judicial i militar, ja sigui des dels cossos policials o des de tribunes periodístiques de molta audiència.
Les bèsties negres són tot allò que trenca amb el que els representants de l’extrema dreta consideren normal i justament hegemònic, o perjudica els seus interessos: la diversitat racial, que amenaça amb diluir la blanquitud occidental; la llibertat d’orientació sexual, que posa en entredit el model clàssic de família tradicional, format per pare, mare i fills; el feminisme, que no es resigna a conviure amb els privilegis seculars i agressius del masclisme; la lluita contra el canvi climàtic, que posa bastons a les rodes a una concepció cobdiciosa i depredadora del món i de l’economia; els serveis públics, perquè suposen una esquerda en la seva concepció patrimonial del poder i perquè allò públic dona empara i oportunitats al gruix de la ciutadania —quan l’extrema dreta el que vol és que la majoria se senti desvalguda i espantada...
Les bèsties negres són tot allò que trenca amb el que els representants de l’extrema dreta consideren normal i justament hegemònic, o perjudica els seus interessos
Per a l’extrema dreta espanyolista, igual de bèstia negra que totes les ara esmentades són les llengües i cultures no castellanes de l’Estat. Representen una fissura en la seva concepció teològica i unanimista de la nació espanyola, són una riquesa incompatible amb la seva idea monolítica, monocromàtica i monolingüe de la identitat espanyola. El problema és que a la immensa majoria d’espanyols d’esquerres que veuen amb temor l’afany destructiu i persecutori que l’extrema dreta mostra contra les diversitats sexuals i racials, contra el feminisme i l’ecologisme i allò públic, aquesta voluntat destructiva i persecutòria no els sembla tan malament, o fins i tot els sembla necessària, quan va dirigida contra les llengües i cultures no castellanes de l’Estat.
El cinisme de tot plegat és terrible, no cal ni dir-ho. Com a catalanoparlant de Mallorca, és un orgull que l’extrema dreta espanyolista odiï tant la meva llengua, entre altres coses perquè si el català és percebut com una nosa o com un enemic per l’extrema dreta, això vol dir que el català també és un instrument contra l’extrema dreta. Ara bé, em subleva que milions de castellanoparlants no entenguin que això també va amb ells. Si ets castellanoparlant i vols que els catalanoparlants tenguin els mateixos drets que tu, també uses el català com a instrument contra l’extrema dreta. De la mateixa manera que jo, home heterosexual blanc, puc fer servir les reivindicacions feministes, racials i LGTBI contra l’enemic comú, si hi don suport.
Què passarà, però, si molts castellanoespanyols no ens volen en la seva mateixa trinxera si abans no sacrificam o com a mínim subalternitzam la nostra condició de mallorquins, valencians, catalans...? Fàcil. Que els que han estat els dos grans partits hegemònics del règim del 78, PP i PSOE, es posaran d’acord perquè les polítiques de l’extrema dreta no afectin amb gaire virulència aquelles qüestions de gènere, orientació sexual, polítiques públiques... i, en canvi, sí que s’apliquin absolutament en allò que genera un consens: la minorització i l’extermini de la riquesa lingüística i cultural de l’Estat, el reforç d’una idea castellanament purista i totalitària de l’espanyolitat.
