El 3 de juliol de 2018 moria a Barcelona la historiadora i militant independentista Eva Serra i Puig. En aquests cinc anys, he pogut dedicar força estones a aprofundir en la seva obra, i com més va, més genial la trobo.
Cal començar dient que, en ella, la passió per la història i el compromís polític eren una mateixa cosa. Sense que això perjudiqui el rigor investigador: per exemple, els seus textos sobre història agrària o sobre història institucional són ineludibles per a qualsevol persona que vulgui conèixer la matèria.
Ara bé: és cert que l’elecció dels temes era motivada pel compromís. La guerra dels Segadors va ser el seu primer objecte d’interès perquè aglutinava allò que bategava políticament en una jove militant del FNC que després seria fundadora del PSAN: és a dir, la revolta social unida a la sobirania nacional.
A partir d’aquí va edificar una trajectòria historiogràfica amb personalitat pròpia, basada en una reivindicació de les institucions catalanes de l’edat moderna. Era un combat a contracorrent. Fruit de la derrota del 1939, que tants paral·lelismes té amb la de 1714, havia quallat la idea que aquelles eren unes institucions anquilosades i condemnades a desaparèixer. Que la modernitat eren els estats amb molt de territori, centralitzats i amb voluntat imperial. Aquest era el pensament d’un tòtem de la historiografia catalana com Vicens Vives, que esmenava les revoltes catalanes alhora que reforçava la idea d’un poble que trobava la virtut en el pacte i el negoci: els “jornals de suor” més que no pas les “efemèrides de sang”.
L’Eva va fer valer que aquelles institucions havien estat dinàmiques fins al dia de la seva abolició, i que donaven sortida als problemes socials molt més que no pas les monarquies autoritàries.
Aquest debat no és pas una antigalla ni un entreteniment gremial. Fixem-nos que el rearmament del nacionalisme espanyol, que ara veiem en l’àmbit polític, té un clar acompanyament en llibres supervendes que volen restituir la imatge imperial i qüestionar l’anomenada llegenda negra. Us recomano que us passegeu per la secció d’història en la llibreria d’alguns grans magatzems i veureu de què parlo.
Les revoltes contra aquest imperi, particularment la dels Segadors i també la guerra de Successió, extensiva al conjunt dels Països Catalans, sí que eren preludi de modernitat. I malgrat ser derrotades van tenir tot el sentit del món, i així ho resumia l’Eva en un dels seus últims escrits: “Sense rebel·lia no hi hauria història i la identitat catalana és una manifestació continuada de resistència i rebel·lia que explica que encara hi siguem a inicis del segle XXI. La identitat històrica dels catalans no és la història d’uns poderosos, sinó la història d’uns resistents; no és la història del poder, sinó la història d’unes resistències”.
En una entrevista, a principis dels vuitanta, havia deixat dit que la història, “si acomplís el paper que li pertoca, seria eliminada, com a disciplina, dels plans d’ensenyament”. Conèixer el passat té un potencial revolucionari perquè, fonamentalment, ens explica que tot el que avui sembla etern, va tenir un origen i, per tant, tindrà un final. Ja sigui l’Estat espanyol, ja sigui el capitalisme.
Avui l’Eva ben segur que seria crítica amb les forces independentistes, però també amb la complicitat de saber-nos part d’aquesta resistència històrica.
