En aquests dies en què celebrem graduacions, en què felicitem per passar etapes, en què renovem materials o ens alegrem per l’inici de les vacances, el professorat tenim al cor i al cap, amb noms i cognoms, aquell alumne o alumna a qui ens hem hagut de dedicar més o a qui hem hagut de tractar de forma diferent. És ara quan pensem en l’inici de curs, a com fer-li la vida una mica més fàcil els mesos que vindran. A ell, a ella, i a les seues famílies.
Perquè d’entre totes les repensades que fem aquests dies de juliol per preparar el curs que ve, ens preocupen especialment les que afecten el que l’Administració coneix com a alumnat amb “mesures d’atenció educativa” o “necessitats de suport educatiu”. I voldria aquí posar de manifest que aquest alumnat, en contra del que poguera semblar des de fora de l’aula, no és un alumnat minoritari, perquè la diversitat o la necessitat d’atenció específica, d’una manera o d’una altra, està present en quasi tots nosaltres.
Per això, aquests dies, pensem en totes, però sobretot com atendre el curs que ve aquella alumna de la nostra tutoria que va ser excel·lent durant la Primària, però que n’ha suspés sis a 1r d’ESO perquè ha necessitat atenció educativa hospitalària durant dos trimestres.
Pensem en totes, però sobretot en el material específic de valencià que preparem per als sis alumnes sud-americans que s’hi van incorporar al gener vinguts directament dels seus països i han passat el que quedava de curs intentant eixir de l’estat de xoc que suposa el canvi social i cultural de l’emigració quan tens 13 anys.
Pensem en totes, però encara més en un alumne de 3r que no venia a classe dimarts ni dijous perquè havia d’ajudar la família en la parada del mercat. Pensem com vincular-lo al centre, a ell i als pares, sense caure en el paternalisme ni en el parany de la titulació.
Pensem també com donar suport a Jaume i Laia, valencianoparlants a Alacant, que desconnecten quan repassem la flexió verbal per a tota la resta i no acaben de saber com gestionar l’excepció que suposa la seua identitat lingüística quan ets un entre vint-i-set.
Tenim present aquella alumna de 16 anys que sembla que no li cal esforçar-se per no baixar del 8, que és netíssima en tot el que lliura, i en el dia que algú ens va dir que sempre ve a classe amb mànega llarga perquè s’autolesiona.
Pensem en Fran, que en setmanes alternes deixa d’arribar a les 8 h perquè viu sol amb sa mare que fa el torn de nit. I apaga la llum a les tres o a les quatre del matí, i ell voldria vindre a primera hora, i no haver oblidat l’arxivador, i haver pogut comprar la làmina mil·limetrada, i recordar que hui era l’últim dia per lliurar un treball. Pensem en ell i anotem demanar-li a l’AMPA una agenda extra.
Pensem en l’alumna de 4t d’ESO que fou diagnosticada tard amb dislèxia, que té les matemàtiques pendents de 3r i ha desenvolupat una afonia selectiva. A com evitar-li els exàmens escrits, motivar-la per aconseguir que acabe el curs llegint en veu alta i alleugerir-li les inseguretats.
En aquests dies de juliol, amb les sales de professorat i els departaments mig buits, amb les aules tancades i la calor xorrant-nos per l’esquena, pensem a obrir un nou curs en el qual puguem mirar des del respecte, la calma i la generositat allò que tenen d’extraordinari les personetes que seuran davant nostre, com a mínim, durant set hores al dia.
