Que vivim temps de confusió és una evidència i una obvietat que no necessiten massa proves. I que s’hagi posat de moda a Nova York i París, a través de TikTok -que tampoc no és el món sencer!- l’anomenada subway shirt, és a dir, la camisola de metro, n’és una prova contundent. Parlo d’aquesta camisa ample destinada a tapar una indumentària que se suposa que crida l’atenció de tot d’homes de mirada perversa.
Val a dir que el més divertit de la “novetat” és que s’assembli tant a les velles estratègies que havíem conegut de joves. “Nena, tapa’t”, era un consell matern fonamentat en el mateix criteri que el que ara córrer per les grans capitals cosmopolites. Un consell matern que era consistent amb les normes a les escoles de monges, en què la faldilla de l’uniforme havia de tapar els genolls. O amb allò de no deixar entrar a visitar certs edificis religiosos amb màniga curta. I això era extensible a altres àmbits. La meva mare, als anys cinquanta, es va trobar que no la deixaven passar a la consulta d’un metge perquè anava en ple estiu en màniga curta, i va haver de posar-se la brusa que ja tenien per tapar un comportament tan “impúdic”...
M’ha semblat interessant, però, la resposta políticament correcte de molts mitjans, fins i tot de la dreta-dreta espanyola -no ho he seguit en l’àmbit internacional-, que criticaven la proposta de les camisoles amples i que insistien en què el problema no era què ensenyaven les dones i el seu dret a vestir com volguessin, sinó dels homes que les miraven, en actituds que qualificaven, generalitzant, d’assetjament. No entraré ara en un jardí del que en sortiria esgarrinxat, però crea un gran desconcert el fet que ens vulguem vestir -homes i dones- per agradar o per ser vistos i identificats com a membres d’algun grup d’edat, sexe, ètnic, confessional, professional o què es vulgui, però que si llavors som mirats amb atenció, es consideri una forma d’assetjament. I sí, ja sé que Erving Goffman va descriure entre les formes de convivència allò de la “indiferència cortès”, és a dir, el fer veure que no veus. Però, i els que volen ser vistos?
Tot plegat, però, se suma als discursos -aquí, progressisme i tradicionalisme es troben- que demanen respecte, precisament, per les indumentàries femenines dels col·lectius religiosos que exigeixen un cobriment extens, si no complet, del cos. Tampoc no vull entrar en els debats sobre si el compliment de la norma és voluntària o resultat d’un masclisme implícit en determinades religions. Conec bones raons en ambdós sentits, per bé que el no s’hauria de confondre les experiències individuals intel·lectualitzades de percepcions pròpies d’entorns populars, entre autoritaris i acrítics. Només pretenc assenyalar la confusió de discursos.
Ara bé, el que em sembla més significatiu de tot és la coincidència entre la camisola de metro i el vell “nena, tapa’t”. I és que crec que assenyala de manera rotunda quines són les conseqüències reaccionàries no volgudes de determinats discursos suposadament progressistes, o més ajustadament, liberals, en el sentit anglosaxó. Perquè si al principi de “vesteix-te com et doni la gana”, és a dir, sense tenir en compte com seràs mirat, cal afegir-hi immediatament un “però posat la camisola per anar en metro” no fos cas que et miressin, ja em direu si no és per parar boig.
