La culpa és, sempre, dels altres. Això es veu en les ressaques electorals, per exemple. A qui no li ha anat bé, a qui esperava un resultat millor, li falta temps per dir qui té la culpa: els que “s’han quedat a casa”, o els crítics, que no en deixen passar una i només busquen pèls a la sopa, o els que viuen en un univers imaginari, sense tocar de peus a terra. La culpa és, també, dels que “no han llegit bé la situació”, o dels que “no han comprès la faena feta”. La culpa és, sempre, d’ells, no mai meua. I, per tant, no cal autocrítica.
Com a ciutadà que perd totes les eleccions, que no és analista polític ni expert en tàctiques ni estratègies, em sorprèn l’aplom, la convicció, amb què els polítics saben el que s’ha de fer a cada moment. La rotunditat amb què opinen. Com a individu que passa un quart d’hora davant la secció de iogurts del supermercat, dubtant quin agafar, m’admira la gent resolta. Sobre qualsevol tema polèmic, tant el que n’està a favor com el que n’està del tot en contra coincideixen en això: no mostren indici de dubte. Tots tenen raó, ningú no té culpa.
És curiós que culpen a qui només un dia, cada quatre anys, té la possibilitat de dir la seua; els altres 1.423 dies, l’opinió d’aquest ciutadà a penes és tinguda en compte, si no és directament trepitjada. Si aquest ciutadà decideix dir la seua d’una manera que desplau als que no dubten, és qualificat d’irresponsable. No ha votat bé.
No passa només amb els polítics, és clar. Hi ha escriptors, pintors, cineastes, etc. que, quan un treball seu fracassa, quan no els va bé, culpen l’Administració, la premsa o, fins i tot, la ignorància del públic. Tot menys fer autocrítica, analitzar on s’ha fallat, estudiar com millorar-ho.
Quan acabe un llibre m’agrada passar l’original inèdit a dues o tres persones per tal que se’l miren. No les trie només pel nivell literari, ni solament per amistat, sinó perquè sé que trauran la destral i no tindran mirament. No hi ha res com la crítica rigorosa i esmolada per a millorar una obra. Si se l’ha d’elogiar, que siga quan ja llueix a les llibreries, abans vull que l’estripen. Direu: també hi ha crítica injusta, cruel sense motiu. Cert, hi ha gent amargada, incapaç de valorar el treball aliè, que es desfoga vomitant sobre altres; però la fel es detecta de seguida, com un cuc de llum enmig de la nit.
La crítica és higiènica, nutritiva, estimulant. Espavila. L’elogi, sobretot si és injustificat —ho és quasi sempre—, és malsà, cloroformitza, entumeix. Qui té un càrrec de responsabilitat necessita judicis externs i autoavaluació constant si no vol banyar-se en aigües putrefactes. Les elits corrompudes temen i persegueixen els crítics, alhora que alimenten els llepons, espècie humana repulsiva, hiperprotegida, que pul·lula arreu i provoca esclerosi al mecanisme intern de la societat. Així, tard o d’hora, les elits caven la pròpia tomba. Per sort. Tot i que, pel camí, mentre culpen els altres, poden fer estralls.
