Fa com vint anys, en ple règim absolutista del PP valencià, vaig conèixer un personatge sucós. Jota (nom fictici) era un jove assessor del PP en un ajuntament del Camp de Túria, on la presència institucional del partit era com una piconadora, i els negocis immobiliaris, tot just abans de la bombolla urbanística, eren un bassal immens de matèria fecal que atreia els oportunistes com a mosques. Jota, de fet, n’era un: vint i pocs, un o dos cursos de dret en una universitat privada, corbata impostada amb olor de nou, carnet de Nuevas Generaciones i una ànsia desmesurada per clavar cullerada en els businesses que s’estaven covant a recer de la gavina popular.
Jota, però, anava tan sobrat d’ambició i ego com escàs de talent. I de discreció. Una combinació nefasta que feia que se l’albirés una hora lluny. Tenia una mena de padrí que el va endollar en aquell ajuntament, però, a poc a poc, a força de no saber mantenir la boca tancada, va caure-hi en desgràcia. Un regidor més consolidat, que poc després va rebre un despatx de director general, se’l va llevar de damunt a la primera ocasió, i Jota, que veia esfondrar-se la seua carrera meteòrica de trepa, es va enfadar.
Rabiós i rebotat, Jota va proposar-me un cafè i, com a darrer cartutx de parella despechá, que diria Rosalia, va malparlar dels qui havien estat companys de partit fins feia quatre dies. “Aquell ven el vot per quatre duros”, “l’altre està clavat en Porxinos”, “el de més enllà és cosí del promotor del camp de golf”... I, així, fins a arribar a la ideologia. Segons Jota, entre l’amalgama de conservadors, demòcrates cristians i neoliberals presumptes, s’amagaven les urpes del feixisme; va fer referència a converses en què l’enaltiment del franquisme era cosa habitual i, fins i tot, va esmentar-me una regidora que tenia vincles amb Xile i una foto de Pinochet a la paret. “T’ho pots creure? Pinochetista!”, tot dit amb un to d’estupor que no sabria si atribuir al despit evident o a la innocència del corrupte en potència.
Mai no vaig saber si allò era cert, però no m’hauria estranyat gens. Sense tirar de Google, resulta senzill recordar fets —anecdòtics o més pregons— que evidencien que, sota la màscara de la dreta democràtica espanyola, mai no ha desaparegut el substrat franquista: subvencions a la Fundación Francisco Franco, votacions en contra de retirar honors al dictador, centenars de càrrecs fills o nets de dirigents franquistes, el fill de l’alcaldessa que va penjar una bandera franquista en les festes del poble, la regidora que va dir que durant la dictadura es vivia de meravella, joves de NNGG de festa caçats amb el braç en alt, l’alcalde que es negava a retirar l’estàtua de Franco de la plaça del poble, la manca d’empatia amb les víctimes republicanes, els carrers de José Antonio, les places delcaudillo...
Hi ha qui diu que Vox és un fenomen nou i que, finalment, la ultradreta ha entrat a les institucions... S’enganyen de cap a cap: sempre hi ha estat. D’on ixen, si no, els Gil Lázaro, els Barrera o el mateix Abascal? L’única diferència és que ara ni callen, ni se n’avergonyeixen, ni dissimulen. Són més incòmodes d’escoltar, però més francs, mai millor dit. Potser ja calia que la dreta espanyola es llevés la careta i evidenciés que el feixisme —oh, sorpresa!— no va morir al llit per art de màgia un bon dia de 1975.
