Una dona jove embarassada passeja una criatura de poc més d’un any. Porta un biquini negre i es mou un punt feixuga, per la calor i el pes afegit de la maternitat encara nova i de la criatura que està gestant. El sol la il·lumina en la mesura justa, es reflecteix en els seus cabells castanys clars i la pell colrada amb moderació. Els càmpings són oasis estranys, i aquest d’Alacant compleix les expectatives.
De dins de la piscina estant, mentre l’observo, sento l’impuls d’apartar-ne la mirada. No en faig cas, me la miro encara més, tot i que aquest mirar-me-la em trasbalsa. Que jo desitgi una embarassada no té cap sentit. Ni l’he embarassat jo ni podria fer-ho, i la seva condició provisional l’associa als homes de manera gairebé directa. El seu embaràs gairebé segur que és fruit del desig d’un home a qui ella també desitja —o ha desitjat en algun moment; és probable que després del part deixi de desitjar-lo uns quants mesos, perquè les dones en tasca reproductiva perden sàviament el desig sexual: la saviesa no ve d’elles sinó de Déu, és a dir de la naturalesa.
Jo hauria de ser la mare bonica que encara no ha fet créixer el primer fill i ja està preparada per dur-ne al món un de nou, potser d’aquí a un mes o potser demà, les aigües poden trencar-se d’un moment a l’altre. Desitjar la donna angelicata i alhora assemblar-m’hi em genera un rebuig lleu però clar, com d’instint contrari al que soc: una embarassada en potència. Sempre he sentit que la meva frisança per la masculinitat estava per sobre de sentir-me captivada per la bellesa femenina, i això que m’hi he descobert sovint captivada. Estimar una dona és en essència igual de bo o de dolent que estimar un home; si més no aquesta és la idea. Però hi ha una incomoditat en ser una dona que desitja les dones que estimen els homes. Està fora de lloc que jo passegi l’esguard per les natges rodones i el cos esbelt malgrat el ventre bombadíssim, explosiu, pel recollit casual de cabells semblant al que m’he fet jo altres vegades.
Desitjar els homes sempre em desperta una il·lusió infantil; fantasiejo amb la síntesi d’oposats, de la comunió del femení i del masculí. La passió pels homes em reconforta i la passió per les dones m’empeny al rebuig de mi mateixa i a la nostàlgia. Desitjar una dona amb insistència casual és un mirall i és una pena. Pena pel rebuig en potència, per l’absència de desig recíproc plausible, per la certesa estranya que la desitjo com a dona heterosexual inabastable que és —el que jo hauria de ser.
Rebutjo el desig per l’embarassada angèlica, grossa i divina alhora, tan bonica com jo —diria que més bonica que jo, però tant és, no és enveja el que sento ara. No sé on acaba el sentiment en brut i on comença la voluntat d’acatar les ordres velles de l’heterosexualitat. Tinc una repulsió instintiva per les teories que expliquen l’orientació sexual amb barems sociològics, i, en canvi, soc culpable d’acostar-me sempre a Freud, de puntetes i amb vergonya i sense haver-lo llegit.
En el meu cas el que em separa de l’amor per les dones és la nostàlgia que segueix al meu desig per elles. No sé d’on em ve, aquesta nostàlgia. Soc ella i soc qui ha engendrat el fill que porta al ventre, i sento una fiblada de discordança. Potser la nostàlgia em ve dels altres o potser em ve de dins, d’una època prèvia en què jo era totes les dones i tots els homes, i contenia tota la bellesa del món.
