Van vindre dotze persones, al club de lectura. Segons la bibliotecària, havíem coincidit amb una altra activitat al municipi. No tots havien llegit el meu llibre; alguns s’havien quedat a la meitat, a altres els faltaven les últimes pàgines, uns altres, pel silenci que servaren, potser ni l’havien obert.
La bibliotecària em presentà a partir de dades pescades a internet i em donà la paraula. No vaig dir res sobre la història de la novel·la —els llibres no s’expliquen!—, sinó sobre la vida del llibre: des de l’espurna que l’havia suscitat fins que l’entreguí, cinc anys més tard, a l’editor.
Prengué la paraula un home tens, a punt d’esclatar, com una presa que es bada. Començà amb contenció, dient que havia trobat el llibre interessant. Ho va dir en general, sense concretar cap fragment ni cap personatge ni cap aspecte de la novel·la. No l’havia llegit, és clar. Tot seguit es definí com a poeta i explicà els seus inicis, d’adolescent, com havia guanyat un premi, feia molts anys, en un poble de la comarca, com concebia la literatura, qui eren els seus autors predilectes, etc. Ja desbocat, es referí a les “màfies literàries”, a crítics i editors que, segons ell, “temien” la seua obra, tan inclassificable, tan aliena a convencions.
El monòleg del poeta s’allargassava, dues dones es van alçar, es van ajustar les jaquetes i se’n van anar, sense fer soroll, cap a l’eixida. Quan l’home s’aturà a tragar saliva, la bibliotecària excusà les dones dient que vivien en una residència amb hora límit d’entrada i se’ls feia tard.
És autobiogràfica, la novel·la?, preguntà una lectora. Vaig explicar que les meues vivències, les lectures, les pel·lícules que he vist, les anècdotes que m’han contat, tot això constitueix un arxiu mental d’on extrac la matèria primera per a confeccionar històries, però que el més important és com ho refaig i combine amb l’eina, imprescindible, de la imaginació. La dona feu cara de marc sense quadre. Jo rumiava com dir-ho amb unes altres paraules quan el poeta ficà cullerada.
—Això és com tot! —feu—. Cada u parla del que li passa. Jo, per exemple, quan va morir ma mare...
I engegà un nou monòleg sobre un poema elegíac, inèdit, escrit feia molts anys, mentre quatre assistents, cada un per separat, van eixir de la biblioteca. Només en quedaven la meitat.
La bibliotecària em llegí unes preguntes, qüestions tòpiques que vaig respondre amb el pilot automàtic, com l’actor que fingeix dir el text per primera volta. Cada resposta era rematada pel poeta, incapaç de no dir la seua.
Passats tres quarts, a la sala només quedàvem la bibliotecària, el poeta i jo.
—Molt interessant —em va dir el poeta, en acomiadar-me’n.
Al carrer fosc, buscant el cotxe, encara em vaig girar i vaig veure el poeta que, mentre la bibliotecària rodava la clau de la porta, continuava parlant, i parlant, i parlant, fins a la fi dels dies.
