Fou a la Filmoteca de València on vaig veure, per primera volta, una pel·lícula de Yasujiro Ozu: Primavera tardana. Des d’aleshores n’he vist totes les que he pogut. Ara, amb les plataformes audiovisuals —Filmin, sobretot— és fàcil; abans, havies de pescar-les al tèrbol oceà d’Internet, consumint hores de baixada i amb una qualitat pèssima d’imatge i so. Primavera tardanaés una obra mestra, on s’aprecien totes les característiques del seu estil únic. Quines? En primer lloc, la posició de la càmera. Ozu la situa a molt poca altura, a menys d’un metre del sòl, en el que anomenen plans tatami perquè mostren el punt de vista d’algú assegut a terra, un enquadrament amb el fons complet —portes i parets senceres— dels espais interiors que confereix familiaritat, i profunditat, a escenes compostes meticulosament, com si foren quadros. Després hi ha el hieratisme i la frontalitat, a través de plans fixos, on els personatges conversen no filmats amb la regla habitual del pla contra pla, amb angles o escorços que ens situen, als espectadors, dins la seua línia de mirada, sinó que parlen mirant a càmera —a nosaltres. Una sobrietat d’estil que encara reforça amb el que qualifiquen de plans coixí. On els altres directors encadenen escenes sense transició, o amb un escombratge, o amb una fosa en negre, ell introdueix, entre escena i escena, imatges fixes amb càrrega metafòrica —roba estesa, un barri en construcció, la mar... — que et fan sentir el pas del temps.
Ozu va rodar cinquanta-tres films, crec que he vist tots els de l’època madura. Cap no m’ha decebut
De què van, les pel·lícules d’Ozu? De relacions familiars, de la decadència de la família nipona —pilar de la identitat tradicional—, de la ràpida transformació del Japó, dels valors que es perden. Del pas del temps i la seua empremta. De l’acceptació, serena, de l’inevitable cicle de la vida. De la fugacitat. I la gràcia és que parla de tot això no amb pedanteria, com fan alguns cineastes d’Occident, sinó amb històries simples, amb converses banals, quotidianes, lliures d’afectació i sentimentalisme. Com que els personatges a penes expressen emocions, els petits gestos impacten.
Ozu va rodar cinquanta-tres films, crec que he vist tots els de l’època madura. Cap no m’ha decebut. Potser el que més em va commoure fou Hi havia un pare, que he vist només una volta —no el trobe enlloc. Conte de Tòquio, que he vist cinc voltes, és potser el seu cim, una de les millors pel·lícules que s’han fet mai.
Ozu fou popular al Japó, però ignorat a Occident fins al 1978, quan ja en feia quinze que havia mort. Wim Wenders diu d’ell que és el millor. Els qui el van tractar conten que era un home tímid, meticulós, discret, amable. Va romandre solter, sense fills, i va viure sempre amb la seua mare. Morí de càncer l’any 1963, i ho feu tot just el dia que complia seixanta anys. Fins i tot per a morir fregà la perfecció. A la seua làpida només hi ha un símbol que representa el concepte Mu, traduïble per ‘Ningú’.
