Hi ha dos polítics que, malgrat no ostentar cap càrrec orgànic de direcció en els seus partits, mantenen la seva influència. Carles Puigdemont ha frustrat la maniobra del sector més convergent de Junts prohibint que Jaume Giró intentés encapçalar la candidatura al Congrés.
L’altre cas és el de Pablo Iglesias: ha fet tot el possible per posar pals a les rodes a Sumar. El 23 de juliol sabrem el mal que li pot haver fet a Yolanda Díaz la retransmissió en directe de l’agonia d’un projecte superat per la realitat i que no ha entès que cal donar pas a una nova etapa. Els temps, una vegada més, estan canviant, i els que vam sacrificar sigles com les del PSUC o d’ICV per bastir projectes més amplis tenim un cert dret a opinar.
El debat passa per definir com ha de ser l’esquerra alternativa al PSOE. Un dels aspectes rellevants és la possibilitat de traslladar una visió plurinacional de l’Estat a una estructuració confederal de les esquerres de diferents territoris.
"Un dels aspectes rellevants és la possibilitat de traslladar una visió plurinacional de l’Estat a una estructuració confederal de les esquerres de diferents territoris"
Més enllà del tradicional jacobinisme del PSOE, la tensió esquerra espanyola - esquerres nacionals ve de lluny. Joan Comorera la va patir al PSUC i la pressió va continuar anys després. L’intent dels anys noranta de crear les anomenades esquerres perifèriques va xocar amb un mur centralista. Tot i això, es va mantenir la relació a escala de Països Catalans amb el projecte Triangle de Mar Blava, en què tingué un paper destacat l’enyorat polític i intel·lectual menorquí Joan F. López Casasnovas. L’aparició del primer Podemos i les confluències va construir un mapa que es va anar desfent a poc a poc, perquè no es va assumir el dret a decidir de cada força al seu territori. Un embrió de Sumar ha estat el grup d’Esquerra Confederal al Senat.
És comprensible que qui cregui que la independència de Catalunya és a tocar desconfiï d’un projecte que proposa una relació confederal de les esquerres a l’Estat espanyol. Ja és més sospitosa l’animadversió contra Sumar de polítics i opinadors independentistes que han pres partit per les posicions més centralistes sobre la configuració d’aquest nou projecte. És fins i tot divertit escoltar periodistes de l’entorn de Junts acusar Yolanda Díaz de poc revolucionària. Traspua en aquests posicionaments el temor que el projecte pugui reeixir. Hi ha qui defensa que és el mateix un govern de PSOE i Sumar que un de PP i Vox; i sembla que alguns sectors afectats de miopia nacional prefereixen unes esquerres estatals centralistes abans que una confluència de forces sobiranes.
Als Països Catalans, després de l’assalt de la dreta i l’extrema dreta a les institucions del País Valencià i les Illes, és fonamental que Compromís i Ara Més tinguin la presència més forta possible a les Corts i condicionin una possible majoria progressista de govern. És important per moltíssimes raons i, en especial, per defensar la unitat de la llengua i la nostra cultura.
A Catalunya s’hi afegeix la por a un bon resultat d’En Comú Podem, davant la indefinició d’ERC després de la seva patacada electoral i l’evidència de la inutilitat del vot a la CUP. Molta gent, també independentista, pot pensar que cal assegurar una majoria d’esquerres a l’Estat espanyol, i que la millor forma de barrar el pas a la dreta és donar suport a qui intenta, no sense contradiccions, proposar una idea atrevida per sumar organitzacions arrelades als seus territoris.
