L'enèsima amanida de sigles amb què Compromís tornarà a diluir-se dins de l’esquerra espanyola —“Compromís-Sumar: Sumem per Guanyar”, gairebé un versicle bíblic— no s’ha covat en un dia. Ni en dos. La convocatòria d’eleccions generals del 23J ha accelerat un procés que venia de lluny i que es justifica per tres fets: la necessitat de tancar una candidatura en temps rècord, la confiança escassa dels líders de Compromís per a presentar una llista netament valencianista a les eleccions espanyoles i, finalment, l’intent de desactivar Sumar, tot just quan encara Compromís és la força hegemònica a l’esquerra del PSOE al País Valencià. Tres raons poderoses —i ben simptomàtiques— que, no obstant això, menen Compromís a prendre una decisió de gran abast sense analitzar els resultats autonòmics amb una mínima calma.
La dada més cridanera del 28M —que, de fet, ha capgirat l’ajustadíssima correlació de forces esquerra-dreta— ha estat l’abstenció de l’espai a l’esquerra del PSOE: gairebé 95.000 vots menys per a Compromís i un ensorrament total de la ja no tan nova esquerra espanyola. La pregunta clau és per què ha passat i la resposta és complexa i multifactorial.
Hi ha motius externs com la barrera del 5%, que ha sobreviscut a vuit anys de Botànic i ha deixat fora Unides Podem, o el relat electoral en clau espanyola, que, sense dubte, ha perjudicat Compromís. En clau interna, però, hi ha hagut també una mala lectura de l’ambient electoral per part de la coalició. L’excés de comboi, sumat a la bona valoració de la gestió del Botànic, va dur Compromís a plantejar una campanya de perfil baixíssim i atractiu escàs en què atiar la por a la dreta ha estat gairebé l’únic argument. La resta, pensaven, vindria tot sol. Atesos els resultats, només el PSPV ha tret una mica de rèdit a la gestió autonòmica, mentre Compromís ha patit amb força l’ambient de desencís, descontentament o, directament, decepció amb el Botànic.
"Hi ha una mala lectura de l’ambient electoral per part de Compromís, confós pels complexos i les renúncies del valencianisme líquid"
El PSPV ha governat el País Valencià com si tingués majoria absoluta, la qual cosa ha generat un efecte doble perniciós per a Compromís: alguns votants, davant el paper de còpia de l’esquerra espanyola dels valencianistes, han optat per l’original i ho han fiat tot a Ximo Puig; altres votants, en canvi, els de tota la vida, s’han vist foragitats de l’òrbita de Compromís a colp de renúncia del valencianisme líquid. L’estratègia de Compromís d’homologar-se a l’esquerra espanyola no ha ampliat la base i, en canvi, ha començat a espantar el votant de casa. Hi ha una pèrdua progressiva del vot que coincideix en el temps amb el gir líquid de la coalició que, com a resposta, amb un full de ruta farcit de complexos, aprofundeix en l’error de lligar-se a Sumar.
“Aquest és el país que tenim...”, es lamentava Joan Baldoví, encara amb els cadàvers electorals calents. Després de vuit anys de govern, l’afirmació esdevé, com a mínim, el reconeixement implícit d’un fracàs: no haver sabut imposar l’agenda valencianista dins del Botànic. La resposta és lligar-se, de nou, a l’esquerra espanyola en caiguda lliure, amagar el valencianisme —factor diferencial de Compromís— i no escoltar les bases. Una mala jugada que pot justificar-se per l’acorralament del 23J, però que haurà de revisar-se de forma urgent de cara a 2027, si les urnes certifiquen un altre pas enrere de la coalició que —diuen— encarna el valencianisme polític.
