Tot just se sabien els resultats del 28-M que va començar tot un guirigall de salmodies i discursos de triomf i de rancúnia. El resident de la Moncloa va sortir a parlar el dilluns a migdia i les presentadores de televisió que estaven en directe varen obrir els ulls com a taronges mentre repetien la notícia: el 23 de juliol, dia de Santa Brígida, patrona d’Europa, hi hauria eleccions generals a l’Estat. Pedro Sánchez creia que el fet que el PP hagués aconseguit 760.000 vots mes que el PSOE exigia“una clarificació sobre la voluntat dels espanyols, les polítiques del Gobierno espanyol i les forces polítiques que han de liderar aquesta fase”.
Com en el popular joc “Simon says”, el que fa de Simó –en aquest cas, Pedro Sánchez– dona instruccions a vegades enganyoses, perquè el que s’hi val —tant en el joc com a la vida— és la capacitat de distingir entre les ordres ben fonamentades i les que no ho són. De fet, l’amo de la partida, intenta eliminar la resta de jugadors el més de pressa possible i si els darrers que queden perden en l’última jugada, Simó guanya. És l’epifania de tot manual de resistència, el que desitja qualsevol addicte al joc ungit per la sort que no es dona mai per vençut. De moment, Simó domina el faristol i diu solemne: “eleccions el 23 de juliol”, i a tots els partits i coalicions que omplien fins ara el Congreso els agafa amb el pas canviat… Simó somriu i retarda els rellotges als temps foscos del bon dormir mentre s’acaba de construir el clavegueram sobre el que la politiqueria es juga en clau bipartidista. Fora les virtualitats perifèriques que venen a cercar peixos al cove sense adonar-se que és a ells als que s’ha pescat. La unitat de la terra on “en Simó diu”, és la zona de confort plebiscitada.
I així es roba l’esperança al País Valencià i a les Illes, però també el temps a Catalunya. Un temps imprescindible en què els partits honestos haurien –el condicional no és cap casualitat– d’aconseguir un programa i un esbós d’acció, sense anar de catxa, per la convocatòria anticipada d’eleccions a la Generalitat. Robar el temps, imposar multitasques per unes altres eleccions com vol i diu en Simó, es la traveta imprescindible perquè l’activisme i la política institucionalitzada no puguin avançar plegats i no s’arribi a retre comptes dels errors avisats i les egolatries dels mediocres.
I ja comença a veure’s de nou, a mitjans de juny, la poteta del PSOE de l’Espanya de la màgia i l’envestida. Simó ordena que es programin sis debats, sis, com si d’una cursa de braus es tractés, entre ell mateix, conegut pel seu virtuosisme en l’engany de la capea, i Albertito Núñez Feijóo, a qui a vegades anomenen a la seva terra com “o menino da farinha”. I així el PSOE, que el juliol cercarà un lloc més a la dreta de l’espai polític, es torna a fer passar per una esquerra antropòfaga, mentre crida que ve el llop –del que es guarda prou de desfer-se’n– a canvi dels vots de la por. Vol fer veure que el problema és de quantitat. De quants escons tindrà la dreta ultra i en quants creixerà la ultradreta. Però el problema de veritat és de qualitat: de voler i saber veure la realitat. Construir, amb molta gent, tants com puguem, també amb les avantguardes de l’abstenció amotinada i de les meridianes i urquinaones, una política pròpia, de Catalunya i per Catalunya, de baix a dalt, més valenta i lliure.
