Quan observo la realitat política actual, i tenint en compte la meva antiga formació cristiana, sovint recordo uns versets de l’Evangeli segons Sant Mateu (7, 26-27). Mateu recorre a la metàfora de l’home sense seny que construeix la casa damunt de sorra: “Va caure la pluja, van arribar les torrentades, bufaren els vents i envestiren contra aquella casa, i la casa es va ensorrar: la seva ruïna fou total”.
I és que, a diferència de la sequera que ens acompanyat fins fa poc, en política no parem d’haver de suportar tempestes, rierades i ventades. Tot ve d’anys enrere, però des del febrer de 2022, les maltempsades són constants. I, més concretament, ho han estat els governs minvants resultat d’aquelles eleccions; ho han estat els magres resultats de l’estratègia de “concòrdia i diàleg” amb el govern del PSOE; ho han sigut els catastròfics resultats de les municipals i, no servirà de res obrir els paraigües quan ens caigui a sobre el temporal del 23-J. I qui sap si no arribarem a setembre amb eleccions anticipades a Catalunya si a Salvador Illa li convé fer caure Aragonès.
En aquest context, fan riure -per no plorar- tots els que l’endemà de les municipals tornaven a anunciar el final del conflicte polític amb Espanya, o els que han trobat que el cop d’efecte de Pedro Sánchez és una demostració d’audàcia. Ni tots els enterramorts del procés, ni totes les mesures populistes dels governs -cent euros per aquí, vacances en tren per allà...- no han tingut cap conseqüència a l’hora de generar més confiança en la política. I, per això, no paren de créixer els partits que es fan grans en la desconfiança cap a la -relativa- moderació i que s’ofereixen per canalitzar -inútilment, s’ha de dir- la ràbia i el ressentiment acumulats.
Espero que d’aquí al 23-J l’independentisme tingui alguna idea millor que fer créixer el PSC, votant-lo o fent abstenció als partits nacionals
La qüestió és si, al costat de tots els que construeixen damunt la sorra, hi ha algú que l’estigui construint sobre la roca per tal que resisteixi el mal temps. Però, en política, ara predomina la mirada a curt termini, oportunista, autoreferenciada i sense capacitat per fer cas ni dels meteoròlegs que veuen venir les tempestes, ni dels arquitectes que saben que una bona edificació demana fonaments. I, ara com ara, no veig per enlloc aquesta voluntat de construcció sòlida. Tot és mera supervivència.
Pel què fa a l’independentisme, en particular, no s’ha vist cap indici públic de veritable reflexió crítica després del 28-M. Potser es fa de portes endins, però si no es veu de portes enfora, des del punt de vista de la voluntat de refer confiances amb l’electorat, no serveix de res. I, per si he de posar un exemple, vegi’s la reacció dels qui davant de les properes eleccions no se’ls acut altra cosa que proposar fronts per aturar la dreta i l’extrema dreta espanyola. Francament: han començat a fer la campanya del PSC-PSOE, que és l’única veritable trinxera contra el PP-VOX. És a dir, que en lloc de reconèixer la inutilitat per la nació catalana de les bones paraules dels socialistes espanyols i la gran utilitat per a la dreta espanyola per haver-li donat munició per atacar el PSOE, s’insisteix en l’error.
Espero que d’aquí al 23-J l’independentisme tingui alguna idea millor que fer créixer el PSC, votant-lo o fent abstenció als partits nacionals. Però confesso que, en aquest cas, em sorprendrà -i m’alegrarà- molt.
