Concediu‑me un dia de dol abans de tornar a aquella excavació estreta i llarga que és la trinxera, aquell lloc que els qui escrivim en català al País Valencià coneixem tan bé, que és com una segona casa. Doneu‑me un dia de treva per compondre’m després de la desfeta. Deixeu‑me un dia per al plor, que em vaig fent gran i tinc els ulls més tendres.
La psiquiatra suïssa Elisabeth Kübler-Ross va identificar els cinc estadis que es donen, en major o menor mesura, sempre que patim una pèrdua: la negació, la ira, la negociació, la depressió i, finalment, l’acceptació. Anit, 28 de maig, vaig experimentar els dos primers estadis. Primer, no m’ho podia creure i, després, m’enfadí. Hui se’m gira feina. Em queden encara tres estadis. Però permeteu‑me encara un dia d’aflicció enfront d’aquesta gran desgràcia que ha estat la victòria dels enemics.
Em resistia a usar la paraula enemic, perquè viuen a la vora, són veïns a qui salude, persones que, potser, si em trobara en un destret molt gros, com ara un bac enmig del carrer o un atac de cor a la porta del forn, m’ajudarien. Però el diccionari em diu que un enemic és aquell que té aversió contra algú, que cerca de fer‑li mal, de damnejar‑lo. I tots els qui han votat aquesta futura alcaldessa de la ciutat de València que considera un defecte parlar en valencià i aquest futur president de la Generalitat Valenciana que ha pogut viure tota la seua vida sense dir bon dia volen fer‑me mal. Potser sense una intenció expressa, però em fan mal, perquè jo no sé fer una altra cosa que escriure, i ho faig en una llengua que ells menystenen, que castiguen, que damnen amb la seua ignorància.
El dol és el procés psicològic al qual ens enfrontem després de les pèrdues. La pèrdua que acabem de patir els valencians en les recents eleccions m’obliga a parlar-ne
I això no és tot, ja ho sé. S’acosta un llarg hivern. Escric això l’endemà del 28 de maig i soc a València. El cel és gris, hui, i entreveig, cada volta més a prop, els cavalls foscos que galopen amb intencions apocalíptiques. Per això em concediré només un dia per a la negociació, la depressió i, finalment, l’acceptació. Demà abandonaré el plor i tornaré a la trinxera. Refaré les parets, mot a mot. Construiré un parapet de frases ben lligades entre elles. Ho faré tan bé com sabré, perquè és l’única resistència que conec: escriure. Escriure, escriure, escriure més, i, amb les paraules, convocar visions, invocar els déus bonhomiosos, engendrar una mica de claror per a esgarrar les tenebres, dibuixar caminals per on puguem caminar ni que siga en fila índia, per l’estretor del camí.
No em trobaré sola, també ho sé, i això és sempre el que fa més lleu l’obagor de la trinxera, el que la il·lumina, el que conhorta. Serà demà, que em trobaré amb vosaltres allà, perquè la renúncia no ha estat mai una opció. Serà demà que afilaré el llapis i ompliré la ploma de tinta, que apilaré els diccionaris en la taula i em disposaré a combatre. I em fa tant de mal emprar totes aquestes imatges i metàfores que remeten a la guerra, que em sent una mica vençuda. Demà buscaré paraules noves, ho promet. Però hui, hui deixeu‑me que em senta trista i desolada per la derrota i em refugie, unes hores, en el silenci.
