Poc temps després de l’1-O, Pablo Iglesias va retreure a l’independentisme català haver despertat el fantasma del feixisme. Era una culpabilització de la víctima d’aquelles antològiques i no s’hauria atrevit a fer-ho, per exemple, amb el feminisme.
En les passades municipals, l’independentisme ha tret uns mals resultats electorals: els tres partits (també Junts, amb l’excepció de Trias, que maquilla el global dels resultats) hem patit la desmobilització del nostre electorat. El mateix que li ha passat a l’esquerra espanyola. I en aquest context, han emergit amb força PP i Vox.
Hi ha dues observacions a fer. La primera, que els Països Catalans no quedem al marge de l’onada europea d’ascens de l’extrema dreta, que s’expressa a les urnes, però que té una profunditat cultural. En una època d’incerteses pel canvi climàtic i per la perpetuació de les desigualtats globals, la reacció de certs homes blancs és mirar de conservar la seva situació assenyalant els que n’han de quedar fora: migrants, dones, col·lectiu LGBTIQ+. Pocs països se salven d’aquesta onada que beu del nacionalisme d’estat: el blindatge de les fronteres i de certs principis que defineixen com a “nacionals” són els instruments d’exclusió.
La segona observació està connectada amb això. L’ascens de Vox s’explica per una evolució del votant de Cs. El partit taronja es volia liberal, però el que més el definia era l’anticatalanisme que el va originar el 2006, recordem-ho, en un moment previ al procés independentista. La seva oposició era a la normalització lingüística i la televisió pública catalana. Que és el que avui Vox està exigint a les Illes per a pactar amb el PP.
L’onada d’extrema dreta beu del nacionalisme dels estats. Nosaltres hem de construir una nació catalana per a totes
L’espanyolisme, el nacionalisme d’estat espanyol, és el veritable despertador del feixisme, vet aquí. Resulta significatiu que els pocs països que se salven de l’onada d’extrema dreta són aquells que tenen un nacionalisme fort, de valors republicans i contraposat al d’estat: Escòcia amb el seu objectiu d’autodeterminació, Irlanda amb la reunificació o Euskal Herria. No és cap casualitat, doncs, que la ressaca del procés català sigui el que ha portat al creixement de Vox. Com si l’existència d’un horitzó de canvi evités la proliferació del verí feixista, que també diu que hem de canviar però no per a guanyar més drets o repartir la riquesa, sinó al contrari.
Penso que el valencianisme i el mallorquinisme farien bé d’accentuar el seu component nacional en lloc de temperar-lo amb aliances simbiòtiques amb l’esquerra espanyola. I en el cas de l’independentisme català, faríem bé de tornar a fer política independentista, de tornar a construir un horitzó creïble i mobilitzador. Certament, hi ha una part de la societat catalana a la qual la identitat espanyola li fa rebutjar aquest horitzó, però l’independentisme ja està demostrat que pot arribar més enllà. L’aspiració a un sol poble continua vigent.
Aquesta seria la veritable ofensiva antifeixista. No només l’oposició als governs de dretes, sinó la defensa d’una transformació profunda. Un antifeixisme prenyat de valors, ben bé com el dels anys trenta, que reivindicava drets i repartiment de la riquesa. La defensa d’una nació catalana per a totes, incloses les que el feixisme situa en el punt de mira, és l’antídot que ha de sorgir del nostre poble.
