Com que acabo de fer un míting entre sindical i argentí (de llarg i de farcit d’adjectius i sinònims), necessito explicar-me de nou (i més curt i senzill). És una cosa sabuda i una cosa amb la qual, per sort, s’hi va insistint com un corc. La reivindicació no s’atura i la queixa, el discurs constructiu o la denúncia indignada es produeix col·lectivament i constant, a vegades en forma gremial i a vegades a través de l’associació d’esferes que, sense assemblar-se, tenen interessos comuns.
No pot ser que a la gent-que-crea-coses-que-tenen-a-veure-amb-l’art se la convidi a treballar de franc. No pot ser, simplement, perquè no és just. I això vol dir, per tant, que només el fet de demanar que algú treballi de manera gratuïta no només és molt poc elegant i molt poc realista, sinó també, i això és el que és greu, molt abusiu.
Aquesta gent, la que crea (i crear, com produir, és sinònim d’aquest verb tan transparent i preciós que és el verb fer), aquesta gent és tan igual que la resta que haver d’escriure-ho fa angúnia, però ho faig. Potser som una mica això, les bèsties humanes, els animals culturals i els éssers socials: una massa amorfa feta de vides individuals que a vegades són vides privilegiades i a vegades són vides migpartides per la desigualtat i per la guerra perpètua de la precarietat. La que crea, doncs, és gent tan travessada per les necessitats (i la misèria i la gràcia) de la vida material com qualsevol altra. Gent que viu bé, gent que sobreviu amb prou fenies o gent que un bon dia s’estampa. Alguns han de fer malabars per sostenir la barraca i a altres els ponen els ous amb una facilitat que impressiona. Hi ha de tot. Com arreu.
És general, però, diria que és gent (o això m’agrada pensar) que mira de separar què vol dir treballar aquí o treballar allà, què vol dir col·laborar amb un ateneu o amb una institució, què representa participar d’un projecte espontani com una flor venturera o crear gràcies a una beca provinent d’un Estat, què significa actuar des d’un centre cívic o des d’una universitat, què representa escriure a les pàgines d’una publicació subalterna o a les d’un mitjà com el que conté aquestes línies. Són coses, ja ho sabem, ben diferents. Espais de naturalesa distinta amb retribucions que per força no seran mai iguals. Un ajuntament, diríem, que pagui. Amb un casal d’una corda amb la qual t’hi sents com a mínim a gust, ja hi faràs els tractes que vulguis (en diners, en espècies, en militància o ballant una estona, tant és). És gent, aquesta, que per molt que es pugui arribar a estimar Papasseit quan, amb una branqueta de romaní a la boca, es posa a fer versos sobre el dring de l’or malvat (no t’oblidem, Salvat, que deia en Brossa!), necessita aquesta cosa tan rara i simbòlica i tan efectiva, urgent i real com són els diners.
La qüestió, però, no és només crematística i no és només de justícia (o no és aquí que s’acaba). El problema, tan psicològic com ideològic, és que algú que demana a un artista que treballi de franc és algú, el que demana, que diria que té unes idees bastant inquietants sobre l’art i l’artista.
En aquest, a l’artista, o bé el considera un encantat a qui és fàcil de prendre-li el número o de fotre-li un gol (ja em diràs què vol dir, si no, que et proposin de fer feina sense retribuir-te el treball sota el pretext, és clar, que tot és fet amb amor i energia i que hauries d’estar immensament agraït amb l’oportunitat que se’t brinda, la d’exhibir les teves creacions estrambòtiques, la d’explicar que la disfressa que portes és el resultat d’una inspiració fora mida, la d’embafar-te d’orgull i la d’omplir el sac de l’ego) o bé el considera una espècie de criatura tan singular i sagrada, tan pura i austera que l’únic que faria és gravitar per damunt d’una bromera metafísica (molt subversiva, això sí) que no necessita ni sostre ni pa i que, com si fos una verge, hauria d’evitar de tacar-se amb aquesta cosa tan depravada i tan baixa que són els diners.
Si aquest algú que demana que es treballi de franc tracta l’artista com això o com allò (com un beneit o un beneït), a través d’una lògica barata i planera s’entén fàcilment que aquest incipient explotador considera que l’art, com ja va anunciar i denunciar la poeta Marina Tsvietàieva, corre el perill de ser llegit com una mena de música bonica i de versos bonics, o sigui, com una immensa xerrameca estúpida. I el que encara és pitjor, algú que demana a un artista que renunciï al seu sou i a la seva dignitat laboral és algú que no entendrà mai que l’art, a més d’una proposta estètica, pot ser també un artefacte polític.
