A voltes, en instants morts entre afer i afer, em sorprenc de l’edat que ja tinc i de la vida que porte, i em qüestione com he vingut a parar a la literatura. El meu jo de dihuit o de vint anys no ho comprendria. En aquells temps jo volia ser Picasso, artista d’èxit, cosmopolita, amb una existència de pel·lícula. No tenia el talent ni el carisma de Picasso, però; ni l’atreviment. Era introvertit, visitador de cementeris, d’entregent rudimentari, apegat a la família i a l’entorn que m’havia vist nàixer. La meua vida urbana es limità als anys que vaig cursar Belles Arts a València i als viatges a capitals on hi ha bona pintura. Vaig entrar a la literatura quasi sense voler, a partir dels trenta, i em vaig convertir en un pintor que escrivia. Ara, trenta anys després, soc un escriptor que pinta.
Què hi faig, a la literatura? El primer que se m’ocorre és que amb la vida “real” no en tinc prou. La vida està plena de límits, restriccions, obstacles. La literatura —i l’art en general—, no. Les possibilitats de l’art són immenses, abracen no sols el que ocorre al món extern, sinó també el que passa dins la ment sense confins de l’individu, siga en moments de vigília o de somni. L’art en general, i la literatura en particular, multipliquen la vida. Com a escriptor, i com a lector, el que busque als llibres és tindre vivències. Sé que un relat pot documentar, reflectir ambients, situacions i fets històrics, o ser laboratori de cabrioles formals. Benvingudes aquestes aportacions si són fons o acompanyament del més important: la vivència. Si no, les considere prescindibles. Un text literari ha de seduir i ha de commoure. Ha d’imantar com una música plaent, com un somni que no vols que s’acabe, fins i tot si hi ha dolor o truculència. És per això, crec, que el talent d’un artista o d’un escriptor no té relació directa amb la seua intel·ligència ni amb la seua erudició. L’autor de ficció és algú que dubta, molt, que no acaba d’entendre res del tot. Qui sí que ho entén, qui té —o creu que té— les coses clares, no pot ser un bon narrador. La ignorància és necessària per a escriure bona ficció.
He vingut a la literatura per a amplificar la meua vida, per a multiplicar-la, però també per a lluitar contra un monstre: aquell que s’endú per sempre les persones que estimem, el que ens roba les criatures que adormíem al braç, el que ens ompli de canes, arrugues i alifacs. Un monstre implacable: el pas del temps. Per a mi escriure és, també, una pugna contra això. No òmplic àlbums amb fotos de record, no porte un dietari, no col·leccione res. En canvi, els meus llibres en van plens, del que he viscut, físicament o mentalment. La meua obra és la meua ombra. Una ombra impresa. Per això m’admira que puguen interessar a algú que no siga jo mateix; encara que, ben mirat, tot i que no hi ha al món dos individus idèntics, tots tenim en comú moltes més coses de les que pensem.
