Madrid: la Catalunya en l’espill de Josep Pla

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

Tot llibre és d’alguna manera un espill. I tot espill ens aproxima a la realitat d’una forma irreal, absurda, merament anímica. Quan un mira, escolleix. I quan escriu, fa testament d’obsessions. Hi ha un llibre de Josep Pla que ha recuperat la categoria d’espill, 86 anys enrere. De fet, podria ser un d’aquells habitants típics de traster, un artefacte fantasmagòric que només s’activa en llevar-li el llençol. Llavors, maquillats amb una pols tristíssima, comencen a rodar personatges i ambients d’un altre temps terriblement actual. Una d’aquestes escenificacions de cinema mut, i molt sublim, la trobem a Madrid, l’adveniment de la República, on Pla fa de Pla, cronista pausat i descregut, durant els primers dies i setmanes de la Segona República.

El relat és una descripció de Madrid l’abril de 1931, pura metonímia de l’Espanya feta republicana i on s’entreveu la Catalunya que ara també vol ser-ho. Perquè més que independentista, la proposta de 2017 és republicana en un sentit modern, talment com el 1931. I perquè la Transició no deixa de ser un producte cosmètic de la monarquia de la Restauració. Un viatge al passat, a 1977, i també a 1931. Quina diferència substancial trobaríem entre Alfons XIII i Felip VI? És una llàstima que només els catalans ho hagen entès. De fet, la fúria unionista ho és per la unió territorial, però sobretot per una sola idea d’Espanya

Basta llegir els infeliços mitjans en què s’han convertit El Mundo o El País. Un rebuig sinistre al periodisme per esdevenir pamflets o manuals de supervivència monàrquics. Purs papers d’agitació que llança als carrers la gleva atàvica de guàrdies civils, militars, cossos policials i tota mena de nostàlgics de l’ornitologia dels quaranta. I un lamenta el procés d’extinció sever que, des de fa anys, es viu en tot tipus de claustres i que ens priva de veure monges i sotanes darrere les pancartes. Amb elles, el túnel del temps seria un passadís confortable, el déjà vu tantes voltes llegit. 

D’altra banda, resulten d’un flagrant infantilisme totes aquelles apel·lacions a la majoria silenciosa precisament en un moment en què tothom crida. No existeix un tal concepte. Hi ha una Espanya que arrapa i udola i una altra que s’identifica amb Catalunya perquè significa República i que, en tot cas, calla i li retreu inconscientment que la vulguen per a ells a soles. “L’entrada de Madrid en el moviment republicà és un cas d’hegemonia de les formes de vida catalana més evident”, escriu Pla. També és cert que l’Espanya uniforme i uniformada ha passat al davant. Avui dia fer costat a Catalunya des de Madrid, Andalusia o Astúries representa el més elevat concepte de la traïció. Llàstima de temps perdut, perquè quan el Partit Popular, i també el PSOE, tot plegat monarquia dura, esmolen el perill del contagi secessionista, només estan exhibint la tremolor davant la pèrdua dels privilegis propis i d’una Administració feta a la mesura dels beneficis patrimonials. I sota aquest concepte hi ha la classe política, però també l’editorial i l’econòmica. La fugida de les empreses clàssiques de Catalunya és una passarel·la formidable de tota aquesta nuesa.

Diuen que la Història és rígida amb la repetició, però també pot ser molt flexible a l’hora de triar-ne la seu. Barcelona li ha furtat la capitalitat republicana a Madrid i crida l’atenció la manca de pedagogia dels polítics catalans sobre aquesta idea. No es tracta d’un fet casolà, sinó la cristal·lització d’una modernitat ajornada, d’un model de justícia social segrestat per una dictadura lleu que invoca un Estat del benestar més sintàctic que no real. Almenys en la seua base teòrica. Sobre la pràctica també ens alerta Pla quan diu que les revolucions són, la majoria de les voltes, substitucions: les d’uns senyors i unes dones per uns altres. I què diu Europa? Sense ser tan eloqüent com Madrid, la pulsió entre la supervivència i l’autodestrucció també rep inspiracions del fet català.

Paga la pena llegir Pla i que cadascú trobe els paral·lelismes que crega convenients. Si els llibres són espills, les imatges que ens hi tornen són, afortunadament, equívoques i molt interpretables. I qui no senta gens d’interès pels manuals d’instruccions, també hi trobarà el plaer de veure desfilar personatges com Azaña, Lerroux, Largo Caballero o l’avi Macià. I si li ve de gust, podrà constatar un certa resurrecció de la carn en personatges d’ara. I també en comportaments encara sotmesos a la grip sentimental del 15M. I això vol dir l’humanitarisme, el pacifisme i aquella revolució de braços en alt. “Quants enterraments no hauran de presidir!”, vaticina Pla, amb una exactitud esfereïdora, sobre la tendresa política de l’època.

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.

Sergi Tarín
Sergi Tarín

Cronista i periodista valencià.