L’any 2011, Carlos Mazón compaginava el càrrec de director gerent de la Cambra de Comerç, Indústria, Serveis i Navegació d’Alacant i la seua passió per la música. Ho feia com a membre del grup Marengo, que va ser preseleccionat per a participar en Eurovisió amb una versió del tema “Y solo tú” que José María Bacchelli havia interpretat en el mencionat certamen en 1981. 12 anys després d’eixa aventura, Carlos Mazón es perfila com a nou president de la Generalitat Valenciana. I ho ha aconseguit la primera vegada que es presentava com a candidat del Partit Popular.
En principi, Carlos Mazón no ho tenia fàcil. Uns dies abans dels comicis, una enquesta de Sigma Dos per al diari Las Provincias assenyalava que era un rostre desconegut per al 40% dels ciutadans. A més, la gestió del govern del Botànic no registrava una desafecció generalitzada. Així, el mateix estudi demoscòpic encarregat pel periòdic valencià determinava que el 35,7% valorava favorablement les polítiques del Consell davant el 30,4% que ho feia negativament. Malgrat tot, el Partit Popular tornava a guanyar les eleccions al País Valencià després de la desfeta històrica del 2015.
Aquest triomf folgat (més de 170.000 vots i set punts de diferència respecte al PSPV-PSOE) s’ha fonamentat en l’absorció, quasi per complet, de Ciutadans. Els liberals van encetar la legislatura com a tercera força (470.000 vots i 18 escons, a 38.000 sufragis i un diputat del PP), però es van anar dessagnant al ritme que marcava el partit a escala estatal. El degoteig de síndics al parlament valencià (el contorsionista Toni Cantó, Ruth Merino i Mamen Peris) s’ha reproduït en les llistes, on sols alguns valents van decidir continuar mentre altres buscaven aixopluc en sigles amb més futur.
En el Botànic, sols Ximo Puig, amb una imatge conciliadora, ha aconseguit millorar els resultats en un context estatal de davallada socialista. En canvi, Compromís ha empitjorat els seus registres com ja va passar en 2019. Durant la nit electoral, els dirigents de la coalició imprecaven el “marc de debat de Madrid” i oblidaven que, setmanes enrere, maldaven per fer-se una foto amb Yolanda Díaz. La mateixa vicepresidenta del Govern espanyol ha acabat d’afonar el projecte d’Unides-Podem, incapaç de superar l’antidemocràtic llindar del 5%.
Amb aquest panorama, el dilluns 26 de juny a les 10.30 h se celebrarà la sessió constitutiva de l’11a legislatura de les Corts Valencianes. En eixe moment, Carlos Mazón ja haurà escoltat les demandes de la ultradreta per a tenir el seu suport. El mateix 28M, el candidat de VOX, Carlos Flores, ja va deixar clares les seues intencions. L’objectiu és “revertir les polítiques del Botànic”. Està per veure si Mazón acceptarà tenir en el Consell un home condemnat per “violència psicològica habitual” contra la seua exdona.
El mateix any que Marengo intentava representar Espanya a Eurovisió, el grup Obrint Pas publicava el seu últim treball, Coratge. Aquell llibre disc s’encetava amb unes paraules de l’escriptor uruguaià Eduardo Galeano que deien: “La por és una presó molt avorrida”. Durant els pròxims anys, alguns intentaran que ens quedem tancats en eixa garjola, aterrits davant la seua intolerància. Ho sabem perquè ja ho hem viscut. Però també coneixem el camí per escapar d’eixe calabós tan obscur al qual ens volen condemnar.
