Mai no hem estat tan sols. Si la sociabilitat, la facilitat per a relacionar-nos i viure en companyia, va fer que l’Homo sapiens destacara sobre les altres espècies d’humans ja extingides, cal dir que, des del segle XX, aquesta qualitat està en crisi. La gran pandèmia del segle XX i del que portem de XXI és la soledat. Tenim televisió, telèfon, avions i internet, que acurten distàncies i fan fàcil i ràpida la comunicació, però que no ens han unit més. El que era una tertúlia de carrer o de bar, ara és un grup de WhatsApp o Twitter. A què juguen els nostres fills o nets? Durant segles, les criatures han jugat al carrer, a jocs col·lectius heretats. Tot això ho han engolit les pantalles. Mai no hi ha hagut tantes depressions ni tants suïcidis com ara. La deriva cap a l’aïllament no s’atura.
Era inevitable que l’art, testimoni de la societat, ho mostrara. De tots els artistes que n’han fet motiu de la seua obra, n’hi ha tres que, per a mi, expressen millor l’aïllament de l’individu contemporani. El primer, Alberto Giacometti, pintor i, sobretot, escultor italosuís. Sartre va dir d’ell que era “l’artista existencialista perfecte”. Arribat a París, Giacometti experimenta amb distints materials contagiat per l’ànsia d’innovació dels surrealistes, però aviat entra en crisi creativa i, insatisfet, torna a treballar amb model del natural. Una nit, mentre la seua amiga s’allunya pel bulevard Saint-Michel, l’observa com es fa cada volta més menuda sense que la figura perda intensitat. I té una revelació: vol arribar fins allà on la figura humana comença a dissoldre’s, però sense desaparèixer del tot. Vol reduir el cos a la mínima expressió. Captar-ne, només, l’essencial. I ho aconsegueix amb figures raquítiques, una mica fantasmagòriques, que transmeten inquietud i angoixa.
Mai no hem estat tan sols, i això no passa desapercebut als artistes que, com Giacometti, Hopper o Freud, ens ho refreguen per la cara i ens n’avisen
Un altre artista que reflecteix de manera brillant la solitud és l’americà Edward Hopper. Hopper pinta paisatges rurals o urbans buits, carregats de melancolia, però on és més intens és a les escenes quotidianes on apareixen individus, sols o en grup, incomunicats entre ells, avorrits.
Després hi ha Lucian Freud, net de l’inventor de la psicoanàlisi. Com tants jueus, fuig de Berlín amb la família per l’arribada al poder de Hitler, i s’instal·len a Anglaterra. Pinta, sobretot, retrats d’amics i coneguts, majoritàriament de cos sencer. I nu. Nus no eròtics, ni bells; cossos flàccids en postures gens sensuals, on busca l’essència del retratat, allò que hi ha en ell de menys visible. Sense la màscara que és la roba, el model, desprotegit i vulnerable, mostra el que ni ell sap que porta dins.
Mai no hem estat tan sols, i això no passa desapercebut als artistes que, com Giacometti, Hopper o Freud, ens ho refreguen per la cara i ens n’avisen, i ens exhorten a cuidar-nos, a no allunyar-nos del que ens ha fet humans i que, a més d’això, fa plaent la vida.
