ETA, ocupes i independentistes; el trienni del discurs que tant ens avorreix. Però el sentiment no roman en l’avorriment, no, també interpel·la l’enuig.
Jo, quan vaig llegir que María José Català, la candidata pel PP a l’Ajuntament de València, presentava una moció en el Ple titulada “Adopción de medidas frente a la ocupación ilegal de viviendas”, vaig sentir tedi. Però, malauradament per a la meua salut, a mesura que avançava en la lectura de les mesures, la tensió em va pujar, el coll se’m va envermellir, vaig pronunciar les arrugues facials i les canes es van encendre i van lluir un blanc cegador.
Em sap greu explicar-vos el que diu aquesta moció, no voldria alterar la vostra monotonia amable, però m’ho permetreu. En la sisena mesura es proposa que la Delegació de Serveis Socials cree una Oficina Anti-Okupes per assessorar les comunitats de propietaris sobre les mesures que poden adoptar per combatre la usurpació de vivendes. A més, ens diuen que “se deben deslindar las situaciones de vulnerabilidad por motivo de vivienda, con el fenómeno de la ocupación ilegal. A un okupa no se le desahucia, se le desaloja, y al vulnerable se le protege.”
La gran majoria de persones que ocupen ho fan després d’un llarg procés de recerca de vivenda
Senyories, la immensa majoria de persones que ocupen vivendes són famílies vulnerables. Així ho confirma, per exemple, l’Oficina d’Habitatge de l’Ajuntament de València. No existeix cap moviment on persones amb una nòmina digna decidesquen ocupar en massa. Tal vegada, la senyora Català ha somniat amb un fenomen que té com a lema “Un funcionari, una ocupació”. Per tant, caldrà explicar-li que el que proposa és una Oficina Anti-Pobres. Ara, ja no sols els pobres tenen problemes per accedir a una vivenda.
La gran majoria de persones que ocupen ho fan després d’un llarg procés de recerca de vivenda i de topar-se amb els requisits de les asseguradores, les quals els demanen tres voltes el salari del que val la renda i nòmines estables. Si un lloguer barat a València ronda els 900 €, significa que exigeixen una suma de 2.700 € d’ingressos. Caldria exigir-li a la patronal una gran pujada dels salaris! A banda, la majoria de les famílies porten anys inscrites a l’Entitat Valenciana d’Habitatge i Sòl (EVHA) esperant una vivenda pública que no arriba.
I no cal dir que les famílies, habitualment, ocupen vivendes d’entitats bancàries i fons voltor. Us diré més, el perfil mitjà de persona que ocupa té obsessió per intermediar amb els propietaris per regularitzar la seua situació i començar a pagar. Les famílies volen deixar de viure atemorides pel risc de canvi de pany al pujar a casa, per quedar amb antecedents penals i perquè Serveis Socials els lleve les filles. Però les entitats propietàries no responen a les sol·licituds de regularització. I, quan ho fan, és per demanar-los una llarga llista de documentació per comprovar la seua vulnerabilitat. Però, després d’enviada, ve el ghosting. Les fan fora de casa i tapien el pis.
I no, senyories, no existeix cap llei que impedisca l’expulsió d’una família vulnerable de sa casa. Tampoc amb la nova llei de vivenda. Simplement suspendrà el procediment judicial quatre mesos.
Hauria sigut molt més interessant l’Oficina Antipolítics corruptes, la qual, per exemple, fes un estudi comparat dels perjudicis causats a les comunitats de veïnes per la corrupció i els perjudicis causats per les ocupacions.
