De tant en tant, i invocant aquesta estranya paraula proposada per Ortega y Gasset per parlar del conflicte entre Catalunya i Espanya, hi ha qui torna a proposar la conllevancia com a mal menor o com a territori incòmode però estable i suportable de convivència. Iceta l’ha fet servir ambiguament i des del món socialista s’ha presentat la seva suposada disposició a la conllevancia com una alternativa civilitzada a la vocació més brutal de la dreta espanyola d’acabar amb el problema català a garrotades. I com que, certament, ho és, de més civilitzada, pot arribar a generar el miratge que és una opció equilibrada, pactada, ni teves ni meves, un camí del mig.
Ortega va inventar-se això de la conllevnaciaa partir de la constatació que el problema català no tenia solució. I, per tant, l’opció era conllevarse. Suportar-se mútuament. Una part del diagnòstic —no de la proposta— el podria haver compartit Gaziel anys després, quan deia que ni Catalunya té prou força per separar-se d’Espanya ni Espanya té prou força per castellanitzar Catalunya. La independència seria una solució al problema català. La descatalanització de Catalunya també ho seria. Unes solucions desitjables? Segons per a qui, és clar. Unes solucions possibles? Pel que hem vist fins ara, no ho han estat. Ni l’independentisme català se n’ha sortit, de moment, ni se n’ha sortit l’assimilacionisme castellà. Ni amb dues dictadures militars. Doncs si cap dels dos bàndols pot imposar la seva solució, tots dos hauran de resignar-se a una situació en què no aconsegueixen al cent per cent els seus objectius, però que els pot resultar suportable.
La 'conllevancia' vol dir que els catalans es podran continuar queixant i que els espanyols podran continuar manant. 'Conllevancia', sí, però asimètrica
Vist així, sembla que la proposta sigui simètrica. Però mirem a què s’han de resignar cadascuna de les parts. I, en el fons, la proposta és que l’Espanya castellana es resigna a suportar la murga dels catalans queixant-se i reclamant, pels segles dels segles, com una pedra a la sabata. I els catalans s’han de resignar que l’Espanya castellana continuï marcant les regles del joc polític, econòmic, lingüístic i cultural. La conllevancia vol dir que els catalans es podran continuar queixant i que els espanyols podran continuar manant. Conllevancia, sí, però asimètrica. Conllevancia, sí, però a casa seva. Això no és precisament un pacte entre iguals. Ni un camí del mig.
Si traduïm el concepte de conllevancia a l’àmbit de les llengües, la paraula que ens acaba sortint és bilingüisme. Un camí del mig, un pacte entre iguals? Al contrari. El que proposen i imposen els defensors del bilingüisme és que hi hagi una llengua obligatòria i una d’optativa, una que hagis de saber vulguis o no vulguis i una altra que ningú et pot demanar que facis servir si no et dona la gana. Certament, per als qui els molesta l’existència del català, haver de suportar que els catalanoparlants puguin comunicar-se en català entre ells ja exigeix una certa resignació. Però aquest model de bilingüisme exigeix més resignació i més renúncia als qui volen parlar català que no pas als qui volen parlar castellà. Ni la conllevancia ni el bilingüisme són propostes simètriques. El mal és que, vistes de lluny, ho podrien semblar. I l’altre mal és que, en ser asimètriques, són una mica menys agressives, a curt termini, que els intents de posar fi al problema català a còpia d’arrancar-ne les arrels.
