El karma és un mot sànscrit que fa referència a l’energia que, segons algunes religions, es deriva dels actes que hom fa al llarg de la vida; en concret, creuen que tota acció —bona, neutra o roïna— acaba tornant de manera irremeiable, en una mena d’efecte bumerang, tot repercutint sobre qui l’executa. Clar i català, és allò de “tal faràs, tal trobaràs”. Dins l’àmbit polític, el karma obri la porta a pensar que les decisions, sobretot les errònies o fetes de mala fe, acabaran per tenir conseqüències negatives per als protagonistes. Pensament màgic, si més no, atès els exemples històrics. No obstant això, si hi ha cap moment en què es pot visualitzar el presumpte karma polític, és, sense dubte, les eleccions.
El karma electoral del País Valencià, a més, pot quantificar-se en una xifra concreta: el 5% autonòmic que tota formació ha de superar, si vol tenir representació a les Corts. Els partits del Botànic i Ciutadans van tenir l’opció de carregar-se la barrera antidemocràtica i substituir-la per un llistó més raonable, però la manca d’interès del partit taronja, crescudet amb els resultats electorals d’antany, i la insistència relativa de PSPV, que somia amb deixar de necessitar crosses, van fer que la proposta se n’anés en orris.
El karma electoral esdevé imprevisible, implacable i sempre deixa el regust amarg de pensar que podria haver-se evitat
De cara al 28-M, en canvi, el panorama ha canviat de forma radical. Ciutadans, un cementeri de cadàvers polítics, està protagonitzant una de les campanyes electorals més depressives que hom recorda i morirà definitivament esclafat pel 5%. Un karma electoral que, de retruc, pot afectar també al Botànic, si la tercera pota —Unides Podem-EU— tampoc no supera la tanca, la qual cosa deixaria un hipotètic Botànic III molt tocat i el País Valencià, en safata per a la dreta.
El PP, però, tampoc no se’n lliura. Els populars s’han tornat a penjar un llast en passar de ser “el nou PP” a reivindicar la memòria de quan governaven, és a dir, quan van deixar més de dos quilòmetres de sumaris per corrupció. També paga, és clar, la tebior històrica de la dreta espanyola amb el feixisme, fins al punt d’haver permès la crescuda d’un partit ultra com Vox que li lleva molts vots i els condemna a governar amb el monstre. Vox, per la seua banda, té poc de karma per pagar: el seu votant no té cap problema amb un candidat hooligan a l’alcaldia de València o amb un cap de llista condemnat per violència psicològica contra l’ex parella. Hom sospita que, més aviat, són fets que sumen punts entre la claca ultra.
Per a Compromís, en canvi, el karma és haver d’enfrontar-se a una campanya electoral en què part dels teus simpatitzants et tiren per cara l’acció de govern i l’aigualiment del valencianisme dins la “nova esquerra” espanyola. La por a la dreta esdevé la millor basa electoral de Joan Baldoví, ja que farà votar de nou a molta gent amb pinça al nas, bena als ulls i mordassa en la boca. Trista victòria, si es produeix, després de vuit anys de govern.
L’hinduisme sosté que un karma negatiu pot canviar-se amb una fórmula senzilla: fer les coses millor. Creuen que sempre s’està a temps, però potser no en política. El karma electoral té la particularitat que, a l’endemà, tan sols resten els laments i una travessia llarga pel desert. Tal faràs, tal trobaràs o, com va dir Rita Barberà, “qué hostia, qué hostia...”. Així és el karma electoral: imprevisible, implacable i sempre amb el regust amarg de pensar que podria haver-se evitat.
