Col·legis sota l'asfalt

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

Tots i cadascun dels col·legis i instituts públics valencians haurien de programar excursions a les restes d’allò que un dia va ser el circuit urbà de Fórmula 1 de la ciutat de València. Ja no hi passen els bòlids, tan sols hi pixen els gossos, però la visita serviria perquè l’alumnat s’obrira a una realitat que els afecta de ben a prop. Malgrat que alguns en dirien “adoctrinament”, més aviat es tractaria d’una classe d’història contemporània. D’història valenciana contemporània.

I és que sota l’asfalt per què un dia van córrer Fernando Alonso, Felipe Massa, Lewis Hamilton i tants altres, hi ha soterrats centenars de milions d’euros dels contribuents valencians, una morterada de diners que teòricament havia d’aportar la iniciativa privada però que va acabar assumint l’erari públic. De fet, la pràctica d’història podria complementar-se amb una de periodisme a les aules, que consistiria a llegir les informacions publicades els dies en què va acordar-se el gran premi en qüestió.

D’aquesta manera, els nostres xics i xiques llegirien titulars com aquest del 5 d’abril de 2007: “El Consell asegura que el circuito de F-1 no costará un euro a las arcas públicas”. Un enunciat categòric seguit d’una explicació encara més rotunda: “La Generalitat Valenciana no quiere que la celebración de la prueba de Fórmula 1 suponga un coste a las arcas públicas y así se realizará porque es la condición sine qua non con la que trabaja el presidente de la Generalitat, Francisco Camps”. Paraula de Déu, us lloem Senyor.

Doncs bé, el cost zero finalment va ascendir a més de 295 milions d’euros. A cada valencià la Fórmula 1 li va costar 59 euros. O, dit d’una altra manera, una família de quatre membres va haver de pagar-ne 236 per veure passar els bòlids de Ferrari i McLaren –a través la televisió, si no volia encarir la broma– sobre la dàrsena del Port. Uns 98 milions d’euros per a l’execució del circuit; uns 93 milions pel cànon anual; uns 34 milions de deute heretats de Valmor Sport, l’empresa que teòricament havia d’encarregar-se de l’organització de l’esdeveniment i que la Generalitat va comprar per un euro en veure que, de negoci, no n’hi havia; 22 milions en concepte de drets televisius, perquè Canal 9 sempre es va preocupar molt que Camps estiguera a la pole position, fins i tot per davant dels pilots; 24 milions en despeses diverses com les hostesses, els serveis mèdics, el lloguer de vehicles i de material mobiliari, les dietes... En resum, una ruïna de 300 milions d’euros a 300 quilòmetres per hora, amb un tret d’eixida igualment pervers: el de la supeditació de la prova a la victòria electoral del PPCV, la condició que va posar Bernie Ecclestone poques hores abans de l’inici de la campanya electoral de 2007.

L’oposició va clamar –enmig del desert– contra el xantatge d’Ecclestone i el malbaratament de recursos públics que comportaven els set gran premis… Dels quals només van arribar a celebrar-se cinc, perquè Alberto Fabra no va tenir inconvenient a admetre que tot plegat era un fiasco absolut. “No puc retardar-me en el pagament als proveïdors mentre pague la Fórmula 1”, va assenyalar pocs mesos després de prendre possessió del càrrec de president. Una justificació que va evidenciar la incongruència de la frase que Camps havia pronunciat en el seu moment, en el sentit que serien “els primers set anys dels pròxims 50 en què hi haurà Fórmula 1 urbana a València”.

Temps a venir, el cas s’ha judicialitzat i comencen a surar-hi les irregularitats: què feia una institució pública rescatant per un euro una empresa deficitària i eixugant-ne el seu deute? Per quina raó Jorge Martínez, Aspar, un dels propietaris, va guanyar diners en aquella cursa vertiginosa per dur la Fórmula 1 a València? Quina responsabilitat van tenir els presidents Camps i Fabra i la consellera Lola Johnson en la desfeta que va suposar? Qui ha de respondre econòmicament? Preguntes que contestarà la justícia, que ja ha citat com a investigats Camps, Johnson i Aspar, i probablement farà igual amb Fabra.

Els i les alumnes del País Valencià haurien de recórrer el circuit i completar la visita amb una prova de matemàtiques. A les seues aules o barracons, haurien de dividir els 300 milions d’euros que va costar tot aquell circ entre els 6,5 milions de mitjana en què està pressupostada la construcció d’un col·legi o institut. Una vegada fet el càlcul, comprovarien que, amb tots aquells diners, se’n podrien haver aixecat 46 de nous. Una xifra que equival a més de la meitat de les 73 escoles i instituts que l’actual Govern valencià va comprometre’s a executar durant la legislatura en curs. 46 centres escolars que han quedat a la cuneta, com el cotxe de Fernando Alonso.

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.

Víctor Maceda
Víctor Maceda

Cap de redacció del setmanari El Temps.