Això és la revolució catalana

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

Havent celebrat el referèndum i amb la victòria del sí, a l’independentisme català se li plantegen dues qüestions sobre com fer valdre aquesta majoria.

La primera és relativa al múscul popular que hi ha als carrers. El que es va expressar a les urnes, tot i el sabotatge per tots els mitjans que va fer l’Estat, és una majoria nítida que en condicions de normalitat podria ser encara més àmplia. Tothom coneix persones que van deixar d’anar-hi pel clima de por i repressió que va crear l’Estat en els dies previs i el mateix dia del referèndum. Aquest múscul també s’ha expressat als carrers en la jornada de vaga del dia 3 a través d’una enorme mobilització. Moltes ciutats catalanes mai havien vist concentracions tan grans com les que es van donar aquell dia. Tanmateix, es tractava d’una mobilització “en negatiu” —contra la repressió d’un Estat policial i autoritari— i cal transformar-la en una força constructiva —per la República Catalana.

La segona qüestió és que, certament, la via catalana d’accés a la independència no té cap precedent similar. Són pocs els processos d’autodeterminació o independència que es donen per mutu acord (el més recent, el divorci de vellut entre Txèquia i Eslovàquia). D’entre els que són conflictius, sempre hi ha dos factors que, junts o separats, es troben a l’arrel del procés d’autodeterminació: o bé un poder armat (cas de tots els processos d’independència americans, asiàtics i africans, però també d’Irlanda); o bé una crisi profunda/esfondrament de la potència matriu (l’Imperi espanyol amb la invasió napoleònica, l’Austrohongarès amb la derrota en la Primera Guerra Mundial o el col·lapse de l’URSS). Que Catalunya estigui accedint a la seva independència només amb la força de la mobilització pacífica, posant les urnes enfront de tot el potencial d’un Estat, és un cas excepcional. Que pot inaugurar una nova època en el nostre entorn polític europeu, en el qual el poder constituent de la gent organitzada sigui capaç d’obrir noves realitats polítiques contra el poder constituït. Catalunya està esdevenint un laboratori de la política europea del segle XXI.

Totes dues qüestions es poden respondre si entenem el procés que estem vivint com un model propi amb arrels històriques: la revolució catalana. Josep Fontana hi dedicava un capítol en el seu llibre d’èxit La formació d’una identitat. Fontana, molt lligat als estudis que sobre aquest tema han fet historiadores com Eva Serra, parlava d’aquesta revolució com un procés de llarg abast, que aniria des de finals del s. XV (guerra civil catalana) fins al 1714, i que estaria caracteritzat per una democratització gradual de les institucions del país, que s’eixamplaven per baix: “En el transcurs d’aquesta evolució el sistema de govern que tenia com a base i fonament les constitucions, i que dirigien la Diputació del General i el Consell de Cent, ha experimentat una democratització gradual, motivada per la necessitat de trobar suport contra els atacs de què era objecte per part de la monarquia dels Àustries, però també per la conveniència d’adaptar-se a l’evolució d’una societat que creixia i es transformava”.

Aquest fenomen és el que estem vivint, més comprimit en el temps: unes institucions catalanes que volen donar resposta als problemes de la seva societat però que no ho permet l’Estat. Valguin com a exemple totes les lleis aprovades pel Parlament i suspeses pel TC. Però sobretot, el principal exemple és el 1-O: unes institucions que volien donar resposta al clam majoritari de decidir en un referèndum i que l’Estat va combatre sabotejant-ne la informàtica, la logística i arribant a detenir membres del Govern. I qui va fer complir la Llei de Referèndum i va garantir-ne la logística? El poble organitzat.

Responent a la qüestió de com transformar la mobilització en força constructiva, el desllorigador passa per declarar la República i obrir un procés constituent molt ampli que equivalgui a la construcció d’unes noves “lleis de la terra”, que eren el motiu pel qual la població catalana s’adheria a la defensa de les institucions en moments revolucionaris com la guerra dels Segadors o la de Successió. Perquè, tornant a Fontana, eren unes lleis que “representaven una defensa contra la imposició arbitrària de tributs, contra uns allotjaments abusius, contra la mobilització en guerres que no fossin per a la defensa del territori o, ben significativament, contra la pretensió de les autoritats reials de castigar algú sense judici”.

Les reivindicacions passen del poble a les institucions i d’aquestes novament al poble. Perquè davant el bloqueig de l’Estat, a aquestes institucions no els queda altra alternativa que obrir-se al poble, recolzar en el múscul popular.

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.

Albert Botran
Albert Botran

Historiador i diputat de la CUP. Autor de Unitat Popular. La construcció de la CUP i l'independentisme d'esquerres (Edicions el Jonc, 2012).