Als parcs de Bucarest el verd és més fondo. Piata Unirii és inacabable, i els semàfors i les voreres són tan àmplies que trigues molt a arribar a l’altra banda. La calefacció és de la ciutat i no tindré manera de regular-la quan el fred arribi o quan torni a arribar, perquè, de fet, no se n’ha anat encara. La meva cuina són dos fogonets elèctrics i l’extractor no hi és ni se l’espera, obro la finestra quan cuino perquè els fums no m’ofeguin. La ciutat és ordenada i solemne, però l’habitabilitat, les regulacions i la seguretat domèstica existeixen sota un altre cel.
Volia reposar de mi mateixa, però Internet és arreu. Mesos enrere vaig decidir prohibir la traducció del meu llibre al castellà i ara soc aquí mirant d’ajuntar quatre notes en castellà. Cínica, traïdora, etcètera. Això del meu llibre ho vaig fer per Catalunya i això de ser avui aquí ho vaig fer per mi, perquè, d’oportunitats de canviar de cel, no n’hi ha cada dia, i perquè, en el fons, sempre he pensat que, gran com és el món i amb les ganes que tinc de conèixe’l, no val la pena quedar-se a la ciutat on has nascut si no has aconseguit ni treballar-hi del que vols ni formar-hi una família. Viure no és només fer l’heroi, em dic, perquè fer sempre d’heroi (també) seria trair-me a mi mateixa. No veig cap cel des de la meva finestra.
Rodem el món per ser qui érem, però amb la faixa de la nostra personalitat més baldera. A l’Adrià Targa, l’autor de ‘Canviar de cel
Diumenge vaig conèixer l’Ema, una periodista romanesa lúcida i acollidora. L’estona que vaig passar amb ella és el millor que m’ha passat a Bucarest fins ara. Va fer un Erasmus a Madrid i parla un castellà fluid; a Romania hi ha qui de cop i volta et parla en castellà com si res. L’Ema va dir-me que aquí no hi ha moviment feminista, que la va sorprendre veure les manifestacions massives per al 8 de març a la capital espanyola. Dissabte vaig sortir a fer un tomb i un borratxo romanès va dir-me que els gais no existeixen a Romania, em va regalar una rosa i em va dir que soc al país més lliure d’Europa i que puc fer-hi el que vulgui i “ser jo mateixa” —excepte si ser jo mateixa és ser lesbiana, per exemple.
A Europa Occidental tothom és escèptic amb la Unió Europea, i els qui se la creuen ho fan sense fervor. Aquí, amb l’excepció d’una ultradreta populista a l’estil d’Orbán que va in crescendo, l’AUR de George Simion, impera la retòrica europeista, “atlantista”. No és estrany: dies enrere, un avió rus feia cabrioles provocadores només a 60 km de la frontera romanesa; aquí Rússia s’equipara al comunisme —com a casa nostra, i per mal— i Ceausescu i el seu règim comunista traumàtic són a la cantonada, trenta anys enrere, tota una vida per mi, però un obrir i tancar d’ulls en termes històrics.
Canviar de cel fa que les opinions que tenim sobre el món s’aturin. Des de Bucarest no pots fer mofa del feminisme ni engegar cofoi la paraula atlantista o enaltir el comunisme, perquè el cel d’aquesta ciutat no et permet fer-ho. El meu escepticisme amb la insistència feminista dels mitjans espanyols perd el sentit a Romania, perquè aquí no hi ha múscul activista ni partits polítics que utilitzin el feminisme, i perquè sempre he sabut que, a banda de ser mesquí, no hi ha manera de ser una dona una mica lliure i alhora actuar d’agent antifeminista. Rodem el món per ser qui érem abans, en definitiva, però amb la faixa de la nostra personalitat més baldera o donada de si.
