Manacor és un exemple de la feina ben feta. El seu alcalde és Miquel Oliver Gomila i, si així ho desitgen els manacorins, continuarà sent el batle de la segona ciutat de Mallorca. I tant de bo sigui així. Miquel Oliver es presenta per una coalició que té com a principals socis Més Mallorca i Esquerra Republicana, que si bé en el passat competien disputant-se un electorat fronterer, avui sumen per expressar amb nitidesa un espai polític imprescindible per defensar els interessos insulars i per vertebrar el país sencer.
Conformar un projecte sòlid i ben cohesionat no és fàcil davant una tendència a la centrifugació que, històricament, ha caracteritzat el nacionalisme polític a les terres de parla catalana. Per això és tan determinant allò que simbolitzen Més i Esquerra Republicana quan fan pinya i defensen i projecten un espai que ha de poder, un dia, optar a presidir el Consell Insular de Mallorca i el Govern de les Illes Balears.
Avui, Més ja és un soci imprescindible per vertebrar una majoria política que barri el pas a una dreta sucursalista que, des que va decapitar el president Cristòfol Soler, representa una amenaça per al futur econòmic, mediambiental i cultural del conjunt de les illes Balears i Pitiüses.
Disposar d’un Govern balear que no estigui subordinat a una força política que té a la península, i no a les Illes, la seva raó de ser.
Però Més i Esquerra no poden conformar-se a ser un soci més —per bé que imprescindible— d’un govern anomenat progressista. Han de tenir voluntat de ser el pal de paller d’aquest govern i ostentar-ne un dia la presidència d’aquest govern, per a la plena recuperació de la sobirania en tots els àmbits. Disposar d’un Govern balear que no estigui subordinat a una força política que té a la península, i no a les Illes, la seva raó de ser.
Per això és tan important i reeixida l’experiència de Manacor. El que passa a Manacor hauria d’il·luminar el conjunt de Mallorca. Des de Palma a Campos. De Felanitx a Pollença. I, òbviament, a la resta d’illes i la seva particular idiosincràsia: Menorca, Eivissa i Formentera. El procés de dretanització d’Eivissa és un dels perills potencials per al conjunt de les Illes, amb l’emergència i hegemonia d’una dreta ferotgement espanyolista, que odia la llengua del país, i que faria de totes i cadascuna de les Illes un negoci privat sense mesura. Una província més d’una Espanya uniformitzadora que involuciona políticament.
En una recent trobada vaig tenir l’ocasió de compartir un dinar amb el manacorí Joan Llodrà i amb el candidat de Més per Mallorca, Lluís Apesteguia. I si una cosa em va quedar clara és que no només s’estimen allò que fan, és que per damunt de tot tenen un país al cap. També, sens dubte, que són bona gent i que s’hi deixaran la pell.
Avui en Lluís Apesteguia encara no està en condicions d’aspirar a presidir el Govern de les Illes. No pas per falta d’ambició ni de capacitats, sinó que, per capgirar les actuals majories polítiques, cal temps. Una feina sorda i constant, i no defallir mai davant l’adversitat. Però, si tot va com ha d’anar —pel bé de Mallorca i les Balears—, la seva presència al Parlament serà vital per conformar una majoria política amb accent català. Mallorca encara no és Manacor, però un dia ho ha de ser. Necessitem que ho sigui per reeixir com a país. Perquè ja no tot està per fer —s’han fet grans passos endavant—, però sí que tot és possible.
