L’enemic cohesionador

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

Espanya ha escandalitzat el món amb la brutal repressió policial, ordenada pel Govern de Mariano Rajoy, del referèndum de l’1-O. Les condemnes i les crítiques a l’exhibició de violència d’Estat, gratuïta i salvatge, s’han multiplicat arreu d’Europa i els mitjans més reconeguts i prestigiosos han deplorat la pèssima gestió que el Govern d’Espanya ha fet de la crisi catalana, mentre les expressions de solidaritat amb els catalans i de consternació per l’ús de la força han estat també molt nombroses per part de particulars pertanyents als àmbits de la cultura o el pensament.

Res de tot això, tanmateix, ha tingut el més mínim impacte en l’opinió pública i publicada espanyola, que de seguida es va llençar unànime a construir el seu propi relat de l’1-O, amb un cúmul de postveritats que la gran majoria ha donat per bones a l’instant. He tingut ocasió de parlar (d’intentar-ho) amb interlocutors espanyols aquests dies, i, suposo que com molts altres que hagin fet el mateix exercici, m’he endut decepcions i sorpreses gens grates. Com a anècdota, intentant explicar a través d’una xarxa social a un escriptor espanyol (l’obra del qual em segueix mereixent el màxim respecte) que faria bé de concedir una mica d’atenció a la premsa internacional, vaig rebre una resposta que no em puc resistir a reproduir: “Creo que la actitud de algunos catalanes exaltando lo foráneo y viajando al resto del mundo para terminar hacien eslóganes universalistas en inglés apostatando de lo español (perdón si ofende el vocablo) os ha privado de empatizar con todo aquello sano y puro que posee esta piel de toro. Esas gafas ‘de lejos’ internacionalistas y universalistas, os ha privado de ver de cerca aquello que repudiáis cercano, amable y llano incluso castellano y hermano (sic). Una moda muy desleal, esa es la palabra. Por qué cojones no empleáis algo de tiempo (como yo a aprender catalán y a amar la Costa Brava) a viajar un poco por España?”.

La catalanofòbia, en graus més o menys accentuats, són àmpliament majoritaris no tan sols dins la política o els mitjans, sinó dins la mateixa societat espanyola.

Ja ho veuen. El nacionalismo se cura viajando, ens havien renyat sempre, però ara resulta que tampoc hem viatjat bé i que la frase correcta era el nacionalismo se cura viajando... por España. El nacionalisme espanyol s’ajusta a la perfecció a la idea de nacionalisme banal que va encunyar ja fa uns anys el sociòleg Michael Billig, és a dir: aquell nacionalisme que no és conscient de ser-ho, sinó que parteix de la convicció que la seva visió del món, centrada per descomptat en la seva pàtria, és la “normal” i la “correcta”. Aquesta mena de nacionalismes acostumen a tenir un component agressiu o violent que es manifesta tan aviat com identifiquen un enemic cohesionador, que, en el cas del nacionalisme espanyol, són òbviament els catalans. M’agradaria molt poder dir una altra cosa, però és evident que l’anticatalanisme o la catalanofòbia, en graus més o menys accentuats, són àmpliament majoritaris no tan sols dins la política o els mitjans, sinó dins la mateixa societat espanyola. Qui ho dubti, només ha de constatar l’aplaudiment incondicional que reben les càrregues policials de l’1-O, i la còmoda acceptació que tenen autèntiques animalades difoses per alguns mitjans, com la idea que les criatures varen ser fetes servir com a escuts humans per part dels ciutadans mobilitzats pel referèndum.

En el moment d’escriure això, falten pocs dies perquè, d’una manera o altra (el ple del Parlament ha estat suspès pel TC fins i tot abans de ser convocat), es declari la independència de Catalunya. Això serà transcendent, però serà només l’oficialització, per part del Govern de Catalunya, d’una cosa que ja ha passat, i és que la ciutadania catalana ja es va independitzar d’Espanya el dia 1 d’octubre. Però no ja per conviccions patriòtiques, ni per raons lingüístiques i culturals, ni tan sols en defensa dels interessos econòmics, sinó per pura dignitat. És esgotadora i extremadament descoratjadora la convivència amb algú que no tan sols no et reconeix ni et reconeixerà mai com un igual, sinó que et menysprea, s’alegra del teu sofriment i afirma que te l’has guanyat o que te l’inventes. Que com a primer bon dia et titlla d’autoritari o de nazi, i compara el teu país amb els pitjors règims totalitaris del món. Que malfia sistemàticament de tu, que et renya, que et diu el que has de fer i com has de ser per ser normal i acceptable, és a dir, per ser com ell. Aviat Catalunya serà una República independent i lliure, i passaran els anys, i el nacionalisme espanyol continuarà insultant els catalans (que ja no els sentiran), mentre conspicus intel·lectuals analitzaran com es va perdre Catalunya i què va poder fallar. Potser els catalans no viatjaven prou per Espanya, i només feien que fixar-se en el que feien i deien els estrangerots.

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.

Sebastià Alzamora
Sebastià Alzamora

Escriptor, crític literari i gestor cultural mallorquí. Autor de narrativa amb L'extinció (1999), Sara i Jeremies (2002), La pell i la princesa (2005), Nit de l'ànima (2007), Miracle a Llucmajor (2010), Crim de sang (2012), Dos amics de vint anys (2013) i La Malcontenta (2015) publicades a Edicions 62. També és autor de l'assaig sobre Gabriel Janer Manila L'escriptura del foc (Lleonard Muntaner, 1998).