Sorprèn, l’èxit multitudinari de Bruce Springsteen a Barcelona. Costa d’entendre. No em desagraden les seues cançons, més d’una volta n’he posat al cotxe o mentre cuinava, tot i que no les posaria per a escoltar-les, sense fer una altra cosa, assegut a una butaca. És una música simple, exempta de subtileses i densitat, que no aconsella l’atenció concentrada.
No estic en contra de la cultura popular, ni a favor, només, de l’alta cultura. Ambdues es complementen, cada una ocupa —hauria d’ocupar— un espai. Així com no pots anar de festa escoltant Grisey, Gubaidulina o Ligeti, ni tampoc recomane escoltar-los al cotxe o mentre cuines, perquè estan plens de matisos que exigeixen una escolta atenta, en silenci, de la mateixa manera trobe desmesurat, pedant, que es parle d’un cantant de rock com si fora un artista excels. La Coca-Cola pot agradar-te més o menys, però mai tindrà la riquesa per al paladar d’un bon vi, llargament elaborat.
El Boss ha convocat multituds i entusiasmes que no congrega la música culta o clàssica contemporània —totes dues denominacions coixegen— que s’ha compost durant l’últim —posem per cas— mig segle. M’atreviria a dir, fins i tot, que la gent és incapaç de dir cinc noms de compositors importants vius. I quan dic gent incloc persones amb estudis, que lligen, que escriuen o que fan classes. No entenc l’èxit de Springsteen ni el de Cohen ni el dels Rolling, i no entenc el prestigi que tenen en ambients suposadament cultes. Sembla com si cada individu fora exigent, només, en la disciplina en què treballa o domina, i que per a la resta té un paladar rudimentari.
També és cert que en la música contemporània —i en açò va de la mà de les arts plàstiques— s’ha prioritzat l’experiment i la sorpresa per damunt de la qualitat. Tant que ja no ens sorprèn res. Si el públic —gent amb estudis, que llig, que escriu o que fa classes— ignora aquesta música, deu ser per algun motiu. No pot ser, només, per una manca de presència en la societat. Internet ofereix en safata, també, aquesta música. Si les sales s’omplin per a escoltar Bach o Mahler, si les multituds s’amunteguen davant del Boss, és perquè la societat necessita música. Molta. De fet, hi ha massa música, arreu. El silenci està en perill d’extinció. Com és que una certa música, la més elaborada, feta per la gent amb una formació més sòlida, no troba a penes receptors? I com és que li han eixit brots com el minimalisme místic, poc imaginatiu, redundant —fa pensar en l’autoajuda— que suma tants adeptes?
Fi d’etapa? Manierisme estantís? Mentrestant, els compositors que han passat lustres estudiant a fons harmonia, contrapunt, anàlisi... han de subsistir a colp de subvenció davant d’un públic minso, mentre que els de la guitarra elèctrica, la bateria, els decibels desbocats i els focus multicolors omplin estadis i acaparen no sols l’èxit popular i econòmic, sinó també el prestigi en els sectors més amplis del públic. Un disbarat.
