Xavier Trias. Neus Munté. Victòria Alsina. Damià Calvet. Joana Ortega. Assumpció Laïlla. Ramon Tremosa. Si a una persona desconnectada del que ha passat a Catalunya els darrers anys li preguntéssim de quin partit és aquesta candidatura, ben segur que respondria: “Convergència i Unió”. Si li afegíssim que té el suport de Mas, Giró i Mas-Colell, ja no tindria cap mena de dubte. Aquesta és l’opció real de canvi a Barcelona, la que aspira a fer fora de l’alcaldia la intrusa que l’any 2015 es va atrevir a desafiar convergents i socialistes.
La política sovint és cruel. Ernest Maragall mira el nou panorama amb incredulitat. La presentació de Trias com a alternativa a Colau ha canviat radicalment les expectatives de tothom. Un sector de l’independentisme s’entesta a voler desgastar Colau per haver rebut els vots de Valls l’any 2019. No em consta cap intent d’autocrítica per la manca de reflexos de Maragall en no oferir als Comuns dos anys d’alcaldia. Com bé sap el president Aragonès, en el nostre sistema polític no sempre governa qui té més vots. I en les darreres eleccions, ERC i Barcelona en Comú van empatar en regidors.
Barcelona és referent del nou paper de les ciutats
Qui controla bé com funciona el sistema és Miquel Iceta. Per això va dissenyar l’operació Valls, no tan sols per impedir que Maragall accedís a l’alcaldia, sinó per assegurar-se que el PSC fos al govern. Era igual amb qui: amb Colau a l’Ajuntament o amb Junts a la Diputació. I amb una intenció col·lateral: al PSC l’acord no el desgastava, però, en canvi, podia perjudicar Colau. Alguns van certificar que l’alcaldessa seria quatre anys presonera de Valls, però aquest va tornar cap a França amb la cua entre les cames.
Les circumstàncies actuals no són les del 2019: ni les municipals coincideixen amb les europees (en les quals Puigdemont i Junqueras eren caps de llista) ni farà un mes d’unes eleccions generals ni s’està celebrant l’injust judici als líders independentistes. Aquestes eleccions van de models de ciutat: d’un model d’esquerres o d’un model de dretes. Per això el debat s’ha polaritzat entre Colau i Trias.
La part conservadora de la ciutat es considera atacada. Ho expressava l’exfutbolista Carles Rexach: “Generalment, vaig en cotxe, però ara és un desastre. Barcelona era la ciutat on millor se circulava de les ciutats d’Europa, la travessaves en un moment”. Aquest sector no entén les superilles ni que el tramvia hagi de circular per la Diagonal per unir el Besòs i el Llobregat ni que es reservi el carrer Consell de Cent als vianants. No neguen l’emergència climàtica, però no n’assumeixen les conseqüències. No volen veure que Barcelona és punt de referència del nou paper de les ciutats al món. I estan convençuts que cal posar catifes als poderosos com les que Trias i Mas-Colell van posar a Adelson per destruir el delta del Llobregat amb Eurovegas.
Trias representa millor que ningú aquests sectors emprenyats, els que pensen que amb 3.000 euros mensuals no es pot arribar a final de mes. Si Maragall i Collboni volien optar al vot d’ordre, s’han trobat amb un competidor insuperable, perquè Trias és un dels privilegiats.
Des de l’entorn d’ERC es queixen: “La tornareu a fer alcaldessa”, diuen. I Collboni espera: si d’ell depèn, serà alcalde amb Trias o Trias serà alcalde amb ell. Potser, doncs, no hi ha només dues opcions, o Colau o CiU. N’hi ha una altra: la sociovergència.
