El més desolador de les continuades “incidències” ferroviàries de Rodalies, de l’incompliment de la inversió pública, de l’abandó dels interessos dels nostres pagesos i, en general, del constant espoli fiscal, ja no és simplement les conseqüències que tenen sobre les nostres vides. No: el més desolador és com despulla el nostre Govern i Parlament fins a mostrar-ne, impúdicament, les vergonyes. Vull dir, com exhibeix que l’autonòmic és un poder... impotent. Un no-poder: mancat, incapaç, fràgil, trist.
Que consti que no és una crítica al Govern d’ara ni al Parlament actual. Hi hagués qui hi hagués al Govern, fos quina fos la composició del Parlament, el resultat seria el mateix. No depèn principalment, com equivocadament se sol pensar, de les capacitats dels qui ens representen. Com a molt, als qui assumeixen les condicions de la impotència autonòmica se’ls pot retreure que amb la seva docilitat es facin corresponsables de la vergonya. Però res no seria diferent amb un canvi de govern.
De fet, des de finals dels anys setanta del segle passat, els polítics catalans ja s’havien convertit en experts de la simulació. Ho vam aprendre amb el president Josep Tarradellas, que utilitzava magistralment l’art de la representació del poder per tal de tenir-ne. El mateix es pot dir del president Jordi Pujol, que va saber recórrer a allò del “com si” per aconseguir el reconeixement d’unes institucions catalanes recuperades, quan encara no passaven de ser paper escrit.
Però el crèdit de la simulació i del “com si” es va esgotar del tot el 2006, amb el nou Estatut. L’Estat va pensar que ja no calia ni haver d’aguantar més simulacions ni “com si”, i que ens empassaríem la crua realitat política tal com era. I després de l’episodi d’autoconfiança —potser desmesurada— a la dècada posterior, vam tornar a l’autonomisme constitucional.
L’acceptació d’una retòrica autonomista, que ens retorna a l’època de la queixa, afegeix a la impotència objectiva del no tenir poder l’error de voler simular que es poden resoldre problemes
La diferència, però, és que ara ja no hi ha manera d’emmascarar-lo. Que no es pot dissimular que no passa de gestionar una administració carregada de vicis estructurals. Ara, descoberta la impotència, tot intent de simulació i de “com si”, fa angúnia. Que si “exigirem”, que si “no tolerarem”, que si “portarem als tribunals”... I ho repeteixo per evitar malentesos: no ho dic pels actuals inquilins ni per qualsevol que hi fos. Només canviarà la retòrica si hi arriba el PSC, perquè llavors el llogater serà el fill del propietari i, té raó Salvador Illa, ja ni tan sols es queixaran i s’estalviaran això que ell en diu victimisme.
L’acceptació d’una retòrica autonomista, que ens retorna a l’època de la queixa, afegeix a la impotència objectiva del no tenir poder, l’error de voler simular que es poden resoldre problemes. I el cas és que, en lloc de resoldre’n, la impotència en crea, de problemes. També ho veiem ara i adés. Una retòrica autiautonomista no canviaria els fets, no donaria més força, cert, però potser no afavoriria una consciència tan resignada i qui sap si encendria, novament, aquella bella idea de Muriel Casals de saber que “nosaltres som el somni”.
Ara, el govern de Sánchez ha entès que el retorn a la simulació i al “com si” no és una mala fórmula de “conllevancia”. Ha entès que deixant que la nostra queixa formi part de la normalitat, com una solució per a la pau social, no només ens empassem l’engany, sinó que en paguem el preu. Mira que n’és de llest, l’amo!
