Han concedit el Premi Formentor a Pascal Quignard, escriptor francès, i, com sol passar-me amb molts premis internacionals —Nobel inclòs—, ignore quina literatura fa. Per si de cas inspeccione a casa els prestatges de llibres encara no llegits i, sorpresa!, hi ha un Quignard: Tots els matins del món. El vaig comprar fa lustres, per l’enlluernament que em produí la pel·lícula d’Alain Corneau del mateix títol. Abans que la novel·la, m’havia fet amb el disc de Jordi Savall i Le Concert des Nations, autors de la banda sonora. El film, i després el disc, que he escoltat qui sap quantes voltes, em van acostar al barroc francès, amb Lully, Couperin i, especialment, els protagonistes de la història: Marin Marais i l’enigmàtic senyor de Sainte Colombe.
No saps quan llegiràs un llibre adquirit, has de trobar el moment. Amb la pel·lícula nítida a la memòria no m’havia abellit encetar-lo; ara, passats vint anys, l’he llegit i m’ha encantat reviure la immersió del protagonista principal, Sainte Colombe, en la música, llengua humana que diu “allò que no poden dir les paraules”. Les seues composicions, que no fixa sobre paper, fan aparèixer, en la intimitat de la cabana on compon, l’esposa morta, a qui no pot tocar perquè, tal com ella li diu: “No hi ha res a tocar, senyor, només hi ha vent”.
És un llibre prim, contingut, sense palla, amb no poques frases memorables. “Feu música, senyor. Però no sou músic”, diu Saint Colombe al jove Marin Marais, que, agosarat, vol ser-ne deixeble. Amb poc, diu molt. O la sentència d’on ix el nom del llibre: “Tots els matins del món són camins sense retorn”. Tots els matins, totes les hores, tots els minuts, implacablement.
Tinc predilecció pels llibres que diuen molt amb poques pàgines. A El món d’ahir, Stefan Zweig es pregunta en quina virtut dels seus llibres es basa el seu èxit, per a ell insospitat, i conclou que prové d’un defecte seu: que és “un lector impacient i temperamental”, i que l’irrita “la prolixitat, l’ampul·lositat i tot allò que és vague i exaltat, poc clar i indefinit, que és superficial i retarda la lectura”. I rebla: “Nou de cada deu llibres els trobe plens de descripcions supèrflues, diàlegs farcits de xarrameca i personatges secundaris innecessaris, massa extensos i, per tant, massa poc interessants, massa poc dinàmics”. Els llibres de Zweig, acuradament destil·lats —“no em dol que, de mil pàgines escrites, huit-centes vagen a parar a la paperera”—, que van ser autèntics best-sellers al seu temps i que s’editen i es lligen ara mateix, no mostren els defectes que enumera. El de Quignard, tampoc, i, per l’estil que té, no deu ser un cas aïllat en la seua obra. En llegiré altres títols. Quin goig, descobrir una veu nova per a tu, una porta oberta a un passadís que no havies trepitjat, on hi ha altres portes —altres llibres— que duen a camins desconeguts i, és clar, sense retorn.
