És una pregunta potser no recurrent però sí inevitable –tard o d’hora te l’has de fer–, per a la qual no hi ha una única resposta vàlida –cadascú té la seva i pot modificar-la segons l’experiència i les circumstàncies– i que sobretot et fas, si ets escriptor, quan publiques un llibre. Quin és el lector ideal per aquest llibre que he fet? Vet aquí la pregunta.
Ja he avançat que no hi ha una única resposta possible, i encara menys una sola resposta correcta, però sí que cada vegada estic més convençut que, amb tots els matisos que es vulguin, el lector ideal d’un llibre –tant se val si es tracta d’una novel·la o d’un assaig o d’una biografia, d’una reconstrucció històrica o d’un recull de perfils, d’unes memòries o d’un volum de contes– és una persona que només forma part del sistema literari com a lector. Que està protegit, per tant, dels apriorismes que hi pasturen, de les inèrcies valoratives que hi prevalen, dels silencis interessats i les amplificacions tendencioses que s’hi donen, dels biaixos estèticoideològics i personals des d’on s’emeten opinions i judicis que es fan passar per objectius i rigorosos però que no són ni una cosa ni l’altra.
"Per a mi, el lector ideal és una persona que té un bagatge cultural ampli i sòlid no perquè s’hagi hagut de relacionar de manera professional amb la cultura sinó perquè la cultura li interessa genuïnament i li enriqueix naturalment la vida". Per Pere Antoni Pons
Ampliem-ho. Per a mi, el lector ideal és una persona que té un bagatge cultural ampli i sòlid no perquè s’hagi hagut de relacionar de manera professional amb la cultura sinó perquè la cultura li interessa genuïnament i li enriqueix naturalment la vida, una persona que sap com funcionen els mecanismes del món perquè té l’obligació de lidiar-hi cada dia i que té una relació amb la realitat més directa que la que tenen molts professionals de la cultura. Ja sé que, aquí, flirtejo perillosament amb certs estereotips, però no és el mateix llegir un llibre estant interferit o condicionat per les pugnes obertes o soterrades, les competitivitats, els jocs d’egos, les enveges, les capelletes i les aliances més o menys nobles –o menys o menys espúries– que caracteritzen el sistema literari que llegir el mateix llibre des de la incerta puresa de qui se’n manté al marge.
A la pràctica, no dic res que no s’hagi dit mil vegades, i tot plegat té una derivada de caire sociocultural i polític. Quan, amb retard en relació a Europa, per fi la modernitat i la culturització general de la societat arribaren a l’estat espanyol i als Països Catalans, l’objectiu de la indústria cultural era arribar a crear un gruix de públic –en bona part integrat pels fills cultivats, inquiets i curiosos de les classes populars que per fi podien prosperar i no limitar-se a sobreviure– amb el qual els creadors poguessin mantenir una relació de tu a tu, viva i productiva, exigent i excitant. Per desgràcia, la creació d’aquest públic no s’ha produït –per moltes i diverses raons– en les magnituds desitjables, i això és un problema. N’hi ha prou amb fer un cop d’ull a certs sectors majoritaris de l’art contemporani i de la poesia actual per veure fins a quin punt els apriorismes, les inèrcies valoratives i els biaixos ideològics poden imposar aproblemàticament tota mena de fraus i d’impostures quan no hi ha un gruix de públic extern –format i exigent– que hi exerceix de contrapès.
