Les prediccions metereòlogiques poden anar errades, i més amb tants dies per endavant. Però mai en el mapa polític dels pronòstics no havia aparegut una massa tan sólida d’abstenció entre partidaris de l’independentisme i les esquerres. El temps dirà si el malestar que ve dels intents forçats d’oblit del 1 d’Octubre es traduirà en unes urnes més buides, però la paradoxa, ara per ara, guanya adeptes: les mateixes persones més resoltes a la tardor del 2017 en fer-se sobiranes, no se senten interpel·lades a participar en eleccions col·lonitzades.
Els partits polítics fan les seves darreres curses i apostes: qui presenta mes llistes, qui atrau més desfetes del gairebé extint Cs –i fins i tot, caps d’arengada de l’experiment fallit Catalunya Sí que es Pot–, qui aconsegueix, en tons sèpia, presentar-se amb més convergents de tota la vida, i qui oblida més ràpidament passats “pablistas” que no enterboleixen la foto d’un Manuel Valls votant contra natura el 2019 al Saló de Cent.
"Als grans partits establerts, la ciutadania els sobra"
Res de tot això, ni del passat immediat ni del futur que ja és a tocar, ens recorda l’escola de democràcia que haurien de ser els consistoris, la proximitat de les necessitats de les persones amb qui pot donar un cop de ma, ni que sigui fent i “ocupant” polítiques supletòries. Les polítiques urgents d’habitatge necessari, no especulatiu, d’escoles en català –també de 0-3 anys–, accés garantit per a totes i tots a la sanitat pública, la protecció del medi comunal i de les arrels culturals i l’idioma, donen sentit al vot per a qui ho defensi de cor i tingui la credibilitat política que tant poc costa de perdre. Així, amb tota inocència, un jove que es presentava per primera vegada a les municipals deia: “fin ara he sigut un ciutadà més, com tots vosaltres. Però ara entro a la classe política, i espero que seguireu sent els meus amics”. No s’havia inventat ell sol un discurs tant estrafolari i que, repetit amb fets i paraules, dia a dia, tanta abstenció genera. Li havien venut des de la nomenclatura partidària. Entrar de regidor en un consistori és, per a molts, el primer pas d’una carrera política de mai acabar. Vegis el cas del president Montilla, que acaba de senador una carrera iniciada fa molts anys de regidor a Cornellà.
Lluny queda la saviesa del professor Josep Fontana quan deia que “les municipals és el terreny més fàcil per poder assaltar el sistema, perquè és un lloc on els que creen opinió tenen menys importància i el contacte directe amb els veïns és mes fàcil”. Els gurus de la política l’han entès abans que nosaltres. Afavorir els militants de l’unionisme de forma tant descarada en unes llistes de ciutats i pobles que també varen fer l’1 d’Octubre és un mal averany.
Les dretes, també a les municipals, cerquen excuses –i no raonaments– per inclinar-se a favor dels poderosos. Fomenten la creença en la inevitabilitat d’anar en contra de la voluntat popular amb arguments no científics, “de Sant Cristo gros”, fins que decisions no preses, per exemple, per preservar els canals de rec, deixen en la ruïna a centenars de pagesos, o la gasiveria en habitatge públic serveix de fet els interessos de les grans immobiliàries i fons voltor. Als grans partits establerts, la ciutadania els sobra. Saben que tard o d’hora, els beneficis dels poderosos entraran en conflicte amb els drets humans universals. Però, mentrestant, colonitzen els espais municipals i destrueixen les convivències amables i les escoles de democràcia.
