Turisme i xantatge

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

La patronal ALA (sigles que signifiquen Associació de Línies Aèries, però que juguen amb la referència a les ales de l’avió, perquè es vegi que els autors de l’acrònim són enginyosos) ha anunciat que té programats 43,1 milions de seients amb destinació a Balears per a aquest estiu. Això evidentment és un disbarat, un excés de trànsit que pot comportar conseqüències realment greus per a un territori com el d’aquestes illes, i més en un estiu de sequera (la despesa d’aigua que efectua un turista sol ser entre 3 i 5 vegades superior a la d’un resident). Però per a la gent de l’ALA —que no estan tocats de l’ídem, però sí pel cuc insaciable de la cobdícia— evidentment són magnífiques notícies. El seu president, Javier Gándara, va explicar la previsió ja mencionada en to més que triomfal, i va subratllar que Balears és una de les destinacions de l’Estat espanyol que més creixen (un 7,4 d’increment respecte de l’any 2019, que més que una referència s’ha convertit en un mite, i en què els problemes de massificació ja van ser literalment desbordants), juntament amb Canàries i Andalusia. I, en concret, es preveu que l’aeroport de Son Sant Joan, a Palma, polvoritzi els seus rècords en tots els registres. Gándara es va felicitar de la robustesa del sector, que va resistir la pandèmia i ara està preparat per donar resposta a una demanda que a ell li sembla de somni, però que és perfectament comparable a l’arribada de les hordes bàrbares, amb perdó de les hordes bàrbares.

Una part del sector turístic s’ha avesat a fer xantatge a institucions i governs utilitzant els llocs de feina com a ostatges

A la vegada, Gándara no es va estar d’advertir (amenaçar) sobre realitats que poden enfosquir les seves daurades previsions, a saber: les vagues, la falta de personal i l’impost sobre el querosè que vol implantar la Comissió Europea. És a dir: llàstima que els treballadors (els francesos, especialment, que són els més proclius a fer vagues aeroportuàries estiuenques) tinguin drets i els exerceixin, llàstima que el mercat de treball estigui esfondrat (en gran mesura a causa de la dependència del turisme, justament) i llàstima que algú a Brussel·les encara cregui en els objectius amb els quals es varen activar els fons New Generation, que havien de servir per impulsar activitat econòmica que freni el canvi climàtic i que corregeixi el monocultiu turístic d’algunes economies. Si aquestes coses passen, va advertir Gándara, es posen en risc milers de llocs de treball, i això no ho vol ningú, no és així?

El mateix to quasi mafiós va ser utilitzat uns pocs dies abans per Steve Heapy, CEO del turoperador Jet2Holiday, que poc veladament va venir a dir que, si el govern de les Balears persistia en les seves pretensions de fer polítiques de decreixement, la seva companyia podia endur-se el negoci a Turquia, que té un govern més amable amb ells (i també, dictatorial i negacionista, però això ja no ho va esmentar). Una part del sector turístic, en resum, s’ha avesat a fer xantatge a les institucions i als governs electes utilitzant els llocs de feina com a ostatges. És una rutina indecent a la qual és urgent, pel bé comú, de plantar cara.

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.

Sebastià Alzamora
Sebastià Alzamora

Escriptor, crític literari i gestor cultural mallorquí. Autor de narrativa amb L'extinció (1999), Sara i Jeremies (2002), La pell i la princesa (2005), Nit de l'ànima (2007), Miracle a Llucmajor (2010), Crim de sang (2012), Dos amics de vint anys (2013) i La Malcontenta (2015) publicades a Edicions 62. També és autor de l'assaig sobre Gabriel Janer Manila L'escriptura del foc (Lleonard Muntaner, 1998).