La sacralització del bosc ha contribuït a crear un miratge sobre un passat verd que no és tal. El cert és que a Catalunya hi ha més superfície forestal que mai. No és una opinió. És una constatació. A mitjan segle XX, els boscos catalans van tocar fons. Des d’aleshores el bosc no ha deixat de créixer per l’abandonament progressiu dels conreus. Tant és així que avui dos terços de Catalunya estan coberts de superfície arbrada.
En teoria aquesta hauria de ser una dada positiva. Però a l’hora de la veritat no ho és, tal com explica Dionís Guiteras a Lligar-se bé les espardenyes. Perquè és un bosc abandonat. Malalt. Descuidat. Ressec per la sequera que s’està accentuant aquest any després de dos anys secs. És el pitjor any dels darrers quinze. Plou sobre mullat. Només cal advertir que s’ha arribat a l’extrem de tancar al regadiu el canal d’Urgell. Tots els conreus que abastia queden així a la intempèrie, esperant unes pluges que no es veuen venir per enlloc.
Guiteras és alcalde de Moià, un autodidacte que ha abocat dècades de coneixement i interès pel seu Moianès en un llibre que obliga a reflexionar i que ens fa arribar a una corprenedora conclusió: si no aclarim el bosc, si no l’espongem, si no el recuperem, tants arbres precaris ens mataran de set. Cada pi de 40 centímetres de diàmetre consumeix entre 80 i 100 litres diaris. I això fa disminuir la quantitat d’aigua a les capçaleres dels rius. I als aqüífers. Pitjor encara: un bosc excessivament dens no només fa arbres més dèbils i asseca el subsol, també crea les condicions per incendis devastadors.
El sòl boscós és una càrrega per als propietaris. Sovint no té valor. Per falta de rendibilitat econòmica.
No hi haurà nous transvasaments de l’Ebre. Ningú a Catalunya s’hi atreviria. Altra qüestió és que un futur govern del PP amb la complicitat de Vox tornés a la càrrega amb un nou Pla hidrològic nacional que pretengués portar aigua fins a Múrcia o altres feus de la dreta. Així és que l’àrea metropolitana haurà de seguir confiant en el Llobregat. I en l’aigua transvasada del Ter que, amb aquesta sequera, escasseja cada dia més. La solució no podrà ser altra que més aigua degenerada, més dessaladores i un millor aprofitament i racionalització de l’aigua evitant les pèrdues per una xarxa de canonades deficient.
Un bosc excessivament dens no només fa arbres més dèbils i asseca el subsol, també crea les condicions per a incendis devastadors
Però si s’obvia la gestió forestal, el Llobregat i el Ter encara patiran més, perquè a les seves capçaleres cada cop hi ha més arbres i en pitjors condicions. I aquests arbres que no deixen de multiplicar-se sense control reclamen aigua i es perjudiquen els uns als altres en un recíproc estrès hídric que els deteriora, els asseca i, en darrer terme, els mata. Sobretot els pins, que d’entrada són més resistents a la sequera, però que, quan arriben al límit, moren sense tenir la capacitat de tornar a rebrotar que tenen alzines o roures.
Un bosc sostenible hauria de comptar amb un peu de bosc d’entre 400 i 1.000 arbres esvelts i robustos per hectàrea. Doncs bé, a la Catalunya Central —i en general aquelles zones que van patir incendis— proliferen les hectàrees de nou bosc que arriben a 30.000 peus per hectàrea. Una autèntica bestiesa que afavoreix tota mena de plagues, arbres petits i febles i una notable pèrdua de la biodiversitat.
O hi posem remei o el futur que ens espera fa basarda.
