La primera volta que veus un quadre de Giorgio Morandi pots pensar que és insuls, tosc, mal fet, de principiant. La seua no és una obra vistosa ni virtuosística. “Això ho pot fer qualsevol”, pots dir. I, en cert sentit, és veritat: els seus bodegons no són difícils, els pot copiar qualsevol que tinga nocions de tècnica pictòrica. En canvi, és un art que, com més l’observes, més et sedueix amb una calma i una austeritat cuites, a foc lent, en la intimitat dels objectes quotidians.
Morandi admirava Giotto, Masaccio, Piero della Francesca, Ucello, Chardin, Vermeer, Corot, Seurat, el cubisme i, per damunt de tot, Cézanne. Què tenen en comú, tots ells? La sobrietat formal, l’austeritat de color, la temàtica humil. I un aire íntim de transcendència
Com era, Morandi? Alt i prim. En la seua roba, en el seu comportament, en els seus gestos, no hi havia res de l’estil bohemi, histriònic, que se sol atribuir a un artista. Fadrí, amb tres germanes també fadrines, va viure sempre al pis antiquat de Bolonya on havien viscut els pares, que només deixaven per a passar els estius a una caseta de muntanya. Vida tranquil·la, ordenada, com les seues composicions. A penes va viatjar per a veure la pintura dels mestres antics que admirava. De l’estranger, només posà els peus a Suïssa. Potser en aquest limitar-se, en la manca de dispersió, hi ha la seua força. “L’enemic de l’art és la falta de limitacions”, diu Orson Wells. Quan es feu famós, Morandi intentà que no afectara la seua vida. El taller, ombra de l’artista, era un espai menut, una espècie de cel·la monàstica plena dels objectes que veiem als seus quadres.
Morandi, “aquell pintor de botelles posades en filera”, va dir algú. També van dir que, si n’havies vist una obra, les havies vistes totes. Fals. Sota l’aparent monotonia de l’estil, si examines un grup de pintures seues en perceps moltes diferències subtils. Una pintura que parla en veu baixa, que xiuxiueja, lliure de retòrica i d’ornaments, on el temps s’ha detingut.
Llevat dels primers anys de joventut, en què flirtejà amb moviments d’avantguarda, es mantingué al marge d’experimentalismes, debats i polèmiques. No canviava de rumb, evolucionava. El seu avenç era en profunditat. Anà més enllà sense moure’s del lloc.
A qui admirava? Giotto, Masaccio, Piero della Francesca, Ucello, Chardin, Vermeer, Corot, Seurat, el cubisme i, per damunt de tot, Cézanne. Què tenen en comú, tots ells? La sobrietat formal, l’austeritat de color, la temàtica humil. I un aire íntim de transcendència. Una frase de Cézanne que podria ser de Morandi: “Tot el que veiem canvia, fuig. Però la natura sempre és el mateix, encara que de la seua aparença no en quede res. El nostre art ha de transmetre el més elevat de la duració. Cal que fem visible la seua perpetuïtat”. Al contrari que els impressionistes, que copsen el que fuig —les mutacions de la llum i del color—, Cézanne, i amb ell Morandi, cerquen el que perdura. “Crec en l’art per l’art”, va dir Morandi, “i no en l’art per a la religió, la justícia social o la glòria nacional. Res em resulta més aliè que un art que pretén servir a fins que no siguen els de l’obra d’art en si mateixa”. Amén.
