Escric aquestes ratlles un divendres de matí. No és pas un divendres qualsevol. És vint-i-nou de setembre. De l’any dos mil disset. Falten quaranta-vuit hores perquè s’obrin els col·legis electorals. Un amic m’ha enviat un vídeo amb el Cant de la Sibil·la. Emocionant. Castellers i bombers i senyores grans i estudiants i tothom conjurat per defensar els col·legis electorals.
Pensava que era impossible escriure res, ara, sense saber encara què passarà i perquè, a sobre, la revista es publicarà quan ja hagi passat. Tampoc no podia parlar de qualsevol altra cosa, com una frivolitat. Tic-tac-tic-tac passava el temps i em reclamaven el text: suor freda, atzucac, agh.
Pensava que era impossible fins que he rebut el vídeo. I un cartell de l’escola dels fills d’una amiga: diu que celebren la festa de la tardor i que faran cinema i partits de futbol i bivac. Des de divendres i fins diumenge. Amb aquesta tranquil·litat. Jocs i germanor i famílies senceres.
I ja està: dos senzills missatges de mòbil i han esbandit tots els interrogants. Que què passarà diumenge? És el dia internacional de la música: passarà que cantarem. Que votarem. Que ja hem guanyat.
I és això. Han passat tantes coses tan importants, aquest darrer mes, al nostre país, que potser necessitem encara un temps per pair-les, per adonar-nos de la transcendència que tenen, de la meravella. Hem tocat la història, literalment. Hem sentit com es modela, com avança. No sé si hauran enviat armaris d’uniforme a tancar-nos les escoles, aquest diumenge. Però ja no m’importa. Corria per les xarxes un missatge avisant de què calia fer en aquest cas: perquè una cosa no treu l’altra, deia: sigues cívic, recorda que el precinte va al contenidor groc.
Tenim la sort, la immensa sort, el privilegi de viure aquest temps preciós. Hem vist un pallasso amb un nas vermell guanyar-los tranquil·lament la partida als uniformats espanyols; els estibadors del port protegint la ciutat; el públic del Liceu alçat cantant “Els segadors”; els pagesos impressionants dalt dels tractors; els estudiants fent vessar els carrers de futur i els carrers plens de cartells imaginatius de tota mida, lletra i color; els hackers oferint els seus coneixements per tornar a obrir cada web que l’Estat provava de censurar; els impressors posant a funcionar a tota potència les seves màquines; els escriptors empaperant els carrers de citacions i versos; hem vist els mossos al servei del seu poble; les institucions al servei del seu poble; els consellers, el president, al servei del seu poble; ens hem emocionat amb la imatge simbòlica dels bastons dels batlles alçats al cel, amb la potència dels clavells alçats també, regalats, compartits; hem vist la fermesa d’aquells detinguts, servidors públics tancats tres dies al calabós; hem sentit pobles i ciutats retronar amb el repic dels atuells des de finestres i balcons; hem vist les xarxes petant-se de riure amb Piolín, els bombers dalt dels terrats, els músics tocant a les places, els taxistes disposats a transportar la gent gran que ho vulgui fins on hagi de votar; les escoles obertes, les biblioteques obertes, les xarxes obertes per a la circulació de persones i informació.
Cadascú ha ofert el que té, coneixements, imaginació, temps, i entre tothom s’ha teixit una mena d’intel·ligència col·lectiva, un somriure serè que ens ha fet invencibles.
Invencibles, sí.
Sembla un somni i és, senzillament, la manera catalana de fer la independència.
Celebrem-ho. Gaudim-ne. Assaborim aquest moment.
I en acabat, ja ho sabeu, que cadascú es vesteixi com bonament li plagui i via fora, que tot està per fer i (ja hem demostrat que) tot és possible.
