La revolució dels riures

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

El Mes Berlanguià? L’Ofensa Kafkiana? Operació Tempesta Xiuxiuejant? Gila Resurrection? La Flota Tunes? Amb quin nom passarà això a la Història? Hi ha la Setmana Tràgica, la Nit dels Llapis, la Revolució dels Clavells. Es parla molt de la importància del relat. Però de quina manera s’explicarà una situació tan greu de fons i de forma tan surrealista com la que estam vivint aquests dies?

Recapitulem. El Ministeri d’Interior ha enviat a Catalunya tants policies, que no tenen on allotjar-se, i acaben en vaixells de passatgers. Un d’ells està decorat amb tres cèlebres personatges de la Warner i tothom fa conya a les xarxes. Tres dies després, uns operaris intenten cobrir els ninots amb unes lones, i es posa de moda el hashtag #freePiolín. A més, un policia ha publicat un vídeo on es veu l’interior de la cabina minúscula que haurà de compartir amb tres companys, i un altre (si no és el mateix) es queixa de l’esmorzar que els donen als matins: un croissant industrial i cafè aigualit. Per si fos poc, els estibadors han decidit no abastir els bucs, i la primera nit feren sonar les botzines del port per no deixar-los dormir. Per cert, no es veu ningú dins els vaixells, cosa que ha despertat conspiranoies. El seu manteniment surt més car que posar urnes. 

«No sé si és veritat que riurà bé qui riurà darrer. De fet, tampoc no sé qui riurà darrer, encara que això no tengui la més mínima gràcia. Però, passi el que passi, més que la Revolució dels Somriures, aquesta ho haurà estat dels riures. La qual cosa no lleva que sigui un tema molt seriós»

Mentrestant, a Huelva, tracten les forces de seguretat com a herois de camí a una guerra cruenta per recuperar les terres. Envolten els cotxes que han de partir cap a la Gàl·lia, i els encoratgen amb càntics que diuen: “A por ellos, oe!”. Els han assegurat que hi ha molta violència, quan tothom sap que els seus habitants prenen una poció amb la qual no els cal respondre a provocacions per vèncer, si no és amb clavells, manifestacions pacífiques amb pancartes que diuen “urna grande y libre”, i somriures. I cartells. Cartells que es descarregaven de pàgines web que la mateixa Guàrdia Civil ha tancat posant-hi el seu escut. Però no passa res. De seguida l’enginy fa que es creïn pàgines noves per saber on votar, com referèndum.lol o guardiacivil.sexy, o marianorajoy.cat o piolin.cat. Piuet, de fet, ha esdevingut un símbol; resulta que rere la màscara d’aquell famós logotip de Joan Pedrós que reclamava Llibertat d’Expressió hi havia un ocell. Si existeix el colom de la pau, per què no el canari de la resistència? 

Piuet se’n fot, del gat Silvestre; se’n riu de la por i de l’amenaça que suposa el depredador, i el ridiculitza. I així és com respon la gent quan, per exemple, el compte oficial de la Guàrdia Civil, publica a Twitter la imatge d’un dels seus agents i unes frases que semblen de Paulo Coelho: “El destino susurró al guerrero: ‘Tú no puedes soportar la tormenta’. Y el guerrero devolvió el susurro: ‘Yo soy la tormenta’”. Necessiten molta autoajuda.

El Govern espanyol aplica la llei 155 per la porta de darrere, diu el Govern català; i sí, s’escorcollen impremtes, s’intenta fer el mateix a les seus polítiques sense l’ordre corresponent, es detenen alts càrrecs, es bloquegen comptes bancaris d’organitzacions institucionals i no institucionals, es controla la informació d’internet. I el rei dels lapsus, el president Rajoy, està tan obsessionat amb el tema que li diu Madero a Maduro. També diu, en la mateixa compareixença a la Casa Blanca, que “la decisió de declarar unilateralment la independència no em correspon a mi, és una decisió que haurà de prendre (o no) el Parlament català”. El president dels Estats Units, Donald Trump, contesta com una Miss Univers: creu que voler marxar d’Espanya és una bajanada perquè és un país molt guapo. Els germans Farrelly en farien una bona pel·lícula amb Jim Carrey i Jeff Daniels. 

O amb Albert Pla i aquella carta seva carregada de sarcasme que no detectarien els que sempre demostren que no han entès res. Després confessaria: “Sabia que, si feia un article mal escrit ple de mentides, me’l publicarien tots els mitjans espanyols”. Per la seva banda, Julian Assange aprèn català amb el Google Translate. 

No sé si és veritat que riurà bé qui riurà darrer. De fet, tampoc no sé qui riurà darrer, encara que això no tengui gens de gràcia. Però, passi el que passi, més que la Revolució dels Somriures, aquesta ho haurà estat dels riures. La qual cosa no lleva que sigui un tema molt seriós. 

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.

Llucia Ramis
Llucia Ramis

Periodista i escriptora. Autora de Coses que et passen a Barcelona quan tens 30 anys (Barcelona, 2008), Egosurfing (Destino, 2010) i Tot allò que una tarda morí amb les bicicletes (Columna, 2013). Premia Josep Pla de Narrativa 2010.