És un fet molest, massa comú, convertit en imparable epidèmia. Un trastorn aparentment innocu que recorre xarxes socials, parlaments, rodes de premsa i tota mena d’intervencions públiques i privades. Quan poc o res hi ha a dir sobre un assumpte, frases cèlebres de grans personatges històrics esdevenen un bon recurs i fan de crossa, cosmètic i, sobretot, substitutiu alimentari de la intel·ligència. Hi ha qui les gasta amb una vehemència addictiva, quasi propera a la drogoaddicció. A les Corts Valencianes no hi ha dia sense que el membre d’algun grup polític, que no siga el Partit Popular o Ciutadans, pronuncie allò de “Qui perd el orígens per la identitat”, de Raimon; o “Assumiràs la veu d’un poble”, de Vicent Andrés Estellés.
Una insistència viciosa que demanaria l’aplicació urgent d’un impost o taxa semblant a la turística. Hi ha autors prolífics en idees recurrents que, a l’igual que els territoris, també pateixen desforestació per abús de petjades, quan no de puntades de peu a les seues ocurrències de més èxit. En el cas de Rita Barberà, per exemple, no hi havia acte públic en què no esmentara Winston Churchill malgrat les dificultats de l’auditori per trobar les semblances entre la València feta pompa de sabó immobiliari i el Londres foradat per les bombes dels nazis. Qui sap si alguna secreta concomitància deu ser objecte d’estudi als jutjats d’instrucció valencians. O més encara, aquell cum laude prohom, Francesc Camps, defensor de la moralitat electoral, qui solia apel·lar a referències més mundanes encarat a les cúspides prèvies de la gran davallada per excés de Gürtel. “Sóc com Juan Sin Miedo, que res no tem” o “Des del cap de Gata fins a Finisterre, tothom sap que sóc innocent”. Temps era temps quan la política valenciana podia ser un relat dels germans Grimm o una cançó de Pepe da Rosa.
Però hi ha moments en què l’ús de certs personatges en boca de segons qui i amb certs arguments prestats incorren en una depravació moral sofística. Va passar aquest 26 de setembre quan el portaveu del Partit Popular al Congrés, Rafael Hernando, es va referir a Manuel Azaña, qui fou president de la Segona República. “Els que volen esquarterar Espanya no s’eixiran amb la seua”. Es tracta d’una cita un tant apòcrifa que apareix als diaris d’Azaña, qui l’atribueix a Juan Negrín, el darrer president del Govern republicà, també sota les bombes nazis, ves per on. Tant Azaña com Negrín defensaven una Espanya unida bé que plurinacional. I no sentien gens de simpatia, de fet, per l’independentisme de Lluís Companys. La frase textual diu: “I si aquella gent [els catalanistes] volen esquarterar Espanya, preferisc Franco. Amb Franco, ja ens hi entendríem nosaltres, o els nostres fills, o qui fora, però aquests homes són inaguantables. Acabarien donant la raó a Franco”. Una raó, però, que no li va donar la Història. Ja se sap on acabaren, pares o fills, el qui intentaren entendre’s amb Franco.
Precisament allí: cementeris, fosses comunes i cunetes. Milers de morts clandestins, humiliats doblement quan l’azañista d’Hernando acusà els seus familiars d’oportunistes. “Alguns s’han recordat del pare, sembla, quan hi havia subvencions per trobar-lo”. A més de qualificar la República com la responsable “d’un milió de morts” o de titllar la bandera tricolor republicana d’il·legal i del tot improcedent: “Dir que la bandera republicana és bona... Hi haurà gent que podrà interpretar que legítima era l’altra perquè ha estat quaranta anys”.
I connotat azañista també fou José María Aznar, qui a les albors de l’arribada al Govern, el 1996, buscava l’ombra de l’intel·lectual republicà per convèncer els agnòstics del que després seria crua realitat: corrupció, retalls de drets laborals i socials i, fins i tot, qui sap, crims de guerra. Tot ben d’Azaña, és clar, aquell senyor que a Figueres, a les acaballes de la guerra, dormia tremolant i abraçat a les obres del museu del Prado sota els motors de l’aviació dels qui després edificaren aquella legitimitat dels 40 anys i on els Aznar, Hernando o Barberà, pares i fills i filles, esdevindrien ciutadans tan il·lustres i modèlics com aquesta Transició que és un epíleg inesgotable del franquisme.
Poca o nul·la legitimitat tenen els qui critiquen referèndums com el català sense plantejar abans com resoldre el gran deute amb aquella Espanya democràtica i afusellada. Una consulta en temps i forma sobre el model d’Estat i el seu procés constituent i, especialment, sobre la preferència entre república o monarquia, hauria alleugerit la densitat de la reivindicació basca o catalana i fet més còmoda la cabuda en un país que de tan vell i desballestat com és fa mal a les costelles. I és que la reclamació independentista catalana, ja no és que siga legal o legítima, és que resulta del tot lògica. Una qüestió de confortabilitat si més no. Pobre Azaña.
