Espanya toca el botó de la desconnexió

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

Cap a les 20 hores d'aquest primer d'octubre de 2017, els col·legis electorals en precari que havien pogut conservar les urnes, els seus responsables, les obrien amb la veu trencada i la por i la intensitat del dia entelant els ulls. Pels voltants, la gent respirava després d'una jornada duríssima, de repressió digna d'un règim autoritari. Amb la gent gran, matinera de mena, com a víctima incomprensible. Gent pacífica, gent del carrer. Àvies, mestres de primària, mestresses de casa o adolescents. Malgrat tots els obstacles imaginables, la gent ha votat. Les forces de seguretat de l'Estat, les que hi havia aquarterades en el vaixell de Piolín, o les que havien marxat a Catalunya com si d'una expedició colonial es tractara, acomiadats amb el crit "a por ellos", s'han empleat amb una brutalitat innecessària.

La clau de tot plegat la proporcionava Mariano Rajoy en la seua inenarrable compareixença: la "nació amable", una, havia de respondre. I l'Estat mostrar la seua "fortalesa". Més clar seria aigua. El més revelador és que aquest ús de la força, per més repugnant que a alguns ens puga semblar, té un important vist-i-plau social a Espanya. Als mitjans de comunicació, a les xarxes socials i als discursos de no pocs polítics s'exigia una acció exemplaritzant, una demostració que no s'anava a deixar que la cosa anara tan lluny. El moment havia arribat. Rajoy no ha tingut cap gest, cap paraula amable envers als ferits, no ha estès la mà més que de manera retòrica, notarial. Parlava per i amb els seus. Fermesa, sensatesa, etcètera.

De la resta, de fer vendre que l'acció ha estar proporcionada, que no era per tant, que el referèndum era una pantomima mil vegades il·legal, ja se n'ocuparan els mitjans afins, especialment Televisió Espanyola. El relat autista de qui no necessita conèixer les raons dels altres: Espanya és irreformable. No hi ha res de què parlar. Tot és fruit d'una bogeria col·lectiva, de la manipulació, etcètera. Demanar disculpes als ferits és reconèixer que ha hagut repressió. Ni un pas enrere.

Quan escric aquestes ratlles no sé la participació, ni el resultat, però tot això, en el fons, és secundari. Serà ara. Aquesta setmana. O d'ací un mes. O després de les properes eleccions. O la propera generació. Però les ferides d'avui ja no es curaran. La indignació no escamparà fàcilment. No s'oblidarà. Les llàgrimes de ràbia no són fàcils d'eixugar. Perquè les càrregues, com s'està dient, no són el fruit del trencament de la convivència a Catalunya, que és cert que durant el procés ha patit erosió i ha mostrat escletxes, sinó una demostració de força del Govern d'Espanya, un intent d'humiliació. La fractura no és a Catalunya -molta gent que volia romandre a Espanya volia votar, ho diuen totes les enquestes-, sinó amb una Espanya que reclama la derrota absoluta. L'aixafament de les formigues.

El discurs tan suat al País Basc de la derrota del terrorisme total i sense condicions es reformula i s'aplica ara a unes institucions escollides a les urnes i a un poble pacífic que s'ha revoltat amb un civisme digne de la més gran admiració. No. No era cert que en absència de violència es podia parlar de tot.

L'Estat, amb la seua miopia i violència, ha confirmat la ruptura. Rotunda i definitiva.

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.

Xavier Aliaga
Xavier Aliaga

Periodista a EL TEMPS i escriptor. Guanyador del premi Andròmina dels Octubre i del Joanot Martorell. És autor de Vides desafinades i El meu nom no és Irina. Amb Les quatre vides de l'oncle Antoine, la darrera novel·la, ha guanyat el Premi Pin i Soler i el de la Crítica dels Escriptors Valencians.